Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Centralisme recalcitrant

|

- Publicitat -

Hi ha coses que no canvien mai. Una d’elles és el predomini de la visió en clau centralista de l’articulació territorial de l’Estat espanyol –i de tota la península Ibèrica m’atreviria a dir. Dies enrere comentava l’anacronisme que representa mantenir l’obligatorietat de la província en el marc de l’Estat autonòmic que deriva de la Constitució del 1978. ¿Quin sentit té mantenir les províncies —comentava— quan seria força més pràctic que cada Comunitat Autònoma organitzés el seu territori de la forma que li fos més convenient?. Doncs això no és possible i contra tota lògica de modernització territorial les comunitats autònomes han de mantenir obligatòriament l’anacronisme de les províncies. Fins i tot es dóna la paradoxa que tenen més capacitat de maniobra les comunitats uniprovincials com les Illes Balears, que han pogut reforçar políticament els seus Consells Insulars, que la pròpia Catalunya.

No hi ha manera de canviar aquesta visió centralista, independentment del pas del temps, de la situació política, de si tracta d’una visió d’esquerres o de dretes i sigui quin sigui el tipus d’infraestructures de les quals parlem (ferrocarrils, carreteres o telecomunicacions). Resulta útil comentar, en aquest sentit, dos aspectes en què la visió comentada és especialment contumaç. El primer és la concepció radial, amb centre a Madrid, de les xarxes de grans infraestructures, visió que s’arrossega des del segle XVIII i que s’ha enquistat profundament entre els cossos d’alts funcionaris estatals. El segon d’aquests aspectes té relació amb el primer i consisteix en el predomini d’una visió merament administrativista del paper de les xarxes d’infraestructures.

Publicitat

La concepció radial ve de lluny. L’any vinent s’acompliran 250 anys de la promulgació del Decret de Carles III, que creava les sis grans carreteres radials que surten de la Puerta del Sol de Madrid i condueixen als punts principals de la perifèria Peninsular. Des del 1761, data de promulgació del Decret esmentat, fins el dia d’avui el model radial espanyol no ha fet més que reforçar-se, amb la successiva modernització dels sistemes d’infraestuctures de comunicació i transport. L’han reproduït les carreteres del temps de Carles III, els ferrocarrils, les carreteres asfaltades del temps de Primo de Rivera, la xarxa bàsica dels anys del “desarrolismo”, les autovies gratuïtes de l’època “Felipista” i també reproduirà el model —a curt termini i amb una gran celeritat— la xarxa de trens d’alta velocitat. Només en comptats episodis històrics ha pogut treure el cap una visió diferent, com la radicular. De fet, només trencarien el model imperant, i encara per poc temps, les autopistes de peatge construïdes els anys setanta que segueixen la costa Mediterrània i la vall de l’Ebre, i encara es van construir com a resultat de les recomanacions d’organismes econòmics internacionals.

La concepció administrativista de les xarxes ha estat un altre dels problemes derivats del predomini d’una visió centralista de l’Estat. Això vol dir que les infraestructures de les diverses èpoques s’han dissenyat i construït més en funció de cobrir les necessitats burocràtico-administratives de l ‘Estat que no pas a partir de les necessitats de la indústria, el comerç i el turisme. D’aquesta manera esdevenia més prioritària la comunicació dels centres administratius entre ells (entre les capitals provincials per exemple), que la comunicació de grans regions industrials com les conques del Ter i el Llobregat. No hi ha dubte que aquesta concepció administrativista perjudicava greument el desenvolupament d’extenses zones industrials de Catalunya, que en gran part, es van veure obligades a construir la seva pròpia xarxa d’jnfraestructures, com els diversos ferrocarrils de via estreta que confluïen a Girona.

Només des del predomini d’aquestes dues visons s’expliquen moltes mancances i omissions en el disseny de les noves xarxes d’infraestructures. És el cas de donar prioritat a la interconnexió de Madrid amb totes les capitals provincials mitjançant l’alta velocitat ferroviària, projecte que contrasta amb l’oblit reiterat del corredor mediterrani, que uniria Catalunya amb el País Valencià, l’àrea econòmica més dinàmica de l’entorn peninsular, almenys fins el dia d’avui.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut