A vegades sembla que el temps s’alenteix, i que van passant els dies sense que a penes es pugui comentar res de nou. D’altres vegades, per contra, el temps s’accelera i els esdeveniments es precipiten l’un darrere l’altre en una espècie de carrusel que no para de girar. I aquesta és la situació present, en què cada dia que passa sorgeix un problema nou o se n’agreuja un de vell. Sort que de tant en tant es produeix alguna notícia positiva com els resultats i els nivells de participació de la consulta sobiranista de Sabadell, molt ben comentats, per cert, des d’aquestes mateixes pàgines per en Roc Casagran. Uns resultats que posen en evidència, ara més que mai, el fiasco de la consulta de la Diagonal i subratllen, que superar el 14 % de participació en una ciutat de la talla i dimensió de Sabadell és un èxit inqüestionable. Un èxit que molt probablement obligarà a canviar d’estratègia a la premsa hostil al sobiranisme que fins ara se centrava majoritàriament en la critica als baixos nivells de participació.
Fora del cas anterior, però, les males noticies se succeeixen l’una darrera l’altra. No cal fer massa comentaris a l’atac de dilluns al matí als vaixells que transportaven ajut humanitari a la franja de Gaza, fet que acumula més tensió encara a les difícils relacions entre la Unió Europea i Israel. I, evidentment, continua el degoteig de notícies sobre l’agreujament de la crisi econòmica a casa nostra i arreu del món. Una crisi que cada dia que passa sembla més profunda i difícil de superar, fet que obliga a augmentar la quantia de les retallades pressupostàries que es proposen des de totes les instàncies. Un procés que sembla que no té aturador, que enfosqueix les perspectives de futur i que no haurien d’acabar pagant els de sempre. Comença a ser una evidència que les generacions més joves poden tenir pitjors condicions de qualitat de vida que les generacions precedents. Un desastre.
De tot plegat se’n poden treure moltes lliçons. La primera és que sembla mentida com han canviat les coses en tan poc temps. I ho han fet a un ritme tan vertiginós que resulta difícil fer memòria i recordar que només tres o quatre anys enrere això semblava xauxa. Corrien temps en què tot anava a doll: la major part de comunitats autònomes abaixava impostos mentre prometia llits individuals als hospitals públics, receptes gratuïtes i moltes altres prebendes que semblava que sortien del no res. Mentrestant, el Govern central presumia de superàvits, repartia xecs nadó, regalava els famosos 400 € i anunciava la llei de la dependència. A Catalunya, mentrestant, gravaven els carburants amb el cèntim sanitari en un exercici de responsabilitat que fins ara ningú ens ha agraït, sinó més aviat al contrari.
Molt més arriscades eren encara les propostes estatals en matèria d’infraestructures, que gairebé sempre s’enduen la part del lleó de les inversions i els pressupostos públics. No hi ha dubte que ha estat desproporcionada la construcció d’autovies gratuïtes en itineraris que no tenien un volum mínim de transit que justifiques la inversió, I que ha estat molt més desproporcionada encara en termes de cost-benefici la promesa de fer arribar l’AVE a totes les capitals de província peninsulars. Corrien temps en què el Govern del PP presidit pel Sr Aznar, considerava força més important recentralitzar l’Estat amb operacions d’aquesta mena que reforçar i consolidar el corredor ferroviari mediterrani per a viatgers i mercaderies, un del eixos de desenvolupament més importants de la península Ibèrica i el sud d’Europa. Poca gent va advertir en aquell moment que només la conservació i el manteniment ordinari de les vies de l’AVE pujava més de 100.000 € per km i any, fet que convertia en insostenibles econòmicament i pràcticament inviables les línies que no cobrien un volum mínim de població i de trànsit. Davant de tot plegat, hi ha moltes preguntes a fer: Qui pagarà el gasto? Quines obres es deixarem de fer? En quins sectors es prioritzarà la inversió?
En resum, vivim un temps de vaques magres i en aquest context cal esperar que la inversió pública prioritzi la relació cost –benefici i que els interessos recentralitzadors de l’Estat no passin per davant de la inversió realment productiva.
