Fa 37 anys vaig néixer a Maó (Menorca – Països Catalans); ni els meus pares, ni la meva família, ni els meus amics, res del meu entorn era independentista, però jo ho sóc, i fa 20 anys, quan em vaig establir definitivament al Principat, ja ho era des de feia uns anys.
A les illes la independència es viu d’una forma molt discreta -per no dir imperceptible-. S’accepta que formem part d’una mateixa comunitat lingüística, però el concepte de Països Catalans es veu com un intent de colonització per part de Catalunya, i no agrada.
En un entorn com aquest és complicat fer-se independentista, i en el meu cas me’n vaig fer gràcies a la combinació de 4 ingredients: els meus pares, que em van ensenyar la llengua; els espanyols, que pretenien que no la parlés; una professora de català a BUP, que em va descobrir una història diferent a la que fins a les hores m’havien ensenyat; i una inquietud personal de recerca constant de coherència.
Tot comença amb la llengua. Les persones som el que pensem, i pensem en una llengua. La llengua ens uneix i ens fa sentir que formem part d’una comunitat i dins d’aquesta comunitat ens incomoda expressar-nos en una llengua aliena a la nostra. Això, unit a la recerca de la coherència va ser l’inici del meu independentisme, una rebel·lia interior en resposta a un entorn destinat a castellanitzar-me.
Dins la família parlàvem català, a l’escola parlàvem castellà, fora de la classe parlàvem en català -també amb els professors-, la classe de religió es va fer en català fins que un dia s’incorporà a l’escola una nena filla d’un comandament militar acabat de ser destinat a Maó. Poc després em van donar un carnet d’identitat on posava JAIME, quan el meu nom era JAUME. Ningú mai va saber llegir correctament el meu cognom OLIVÉ (Olives, Oliver, Oliva; de tot menys Olivé). Als 18 anys em vaig poder canviar el nom, JAIME OLIVE per JAUME OLIVE, vaig queixar-me per la impossibilitat de que en el carnet de conduir no pogués posar OLIVÉ amb accent; després de parlar amb el seu cap la funcionària em va dir que no passava res, que com estava escrit en majúscules no calia posar l’accent; se’m va encendre la sang, després d’explicar-li que en català havia d’anar accentuat i de dir-me “es lo que hay”.
No vaig tardar en adonar-me, que fora de l’entorn familiar, tot estava orquestrat per a l’eliminació de la llengua i reduir-la a un fet purament folklòric. Al conèixer la professora de català a BUP tot va encaixar; vaig aprendre molt d’història de la llengua i d’història catalana, de sociolingüística, i que la situació de bilingüisme és el darrer estadi de la llengua minoritària abans de la seva desaparició.
Davant de totes aquestes experiències només em quedaven dues opcions: acceptar-ho, o fer quelcom per canviar les coses; la meva recerca de la coherència em va decantar per la segona.
El meu independentisme es basa fonamentalment en la vessant identitària, i molt reforçat per la vessant econòmica, de la que no hem parlat avui; haurem de parlar-ne, doncs hi ha gent per la que és la única que tenen per fer-se independentistes; tot un repte per explorar. Només l’Estat propi garantirà la nostra continuïtat com a nació i serà la solució als problemes econòmics derivats de l’espoliació fiscal.
Actualment es viuen atacs constants a la llengua: reglaments d’usos suspesos als municipis, intents d’acabar amb la immersió a les escoles, la Llei de codi de consum i la Llei del cinema al Tribunal Constitucional; i és que saben que sense llengua no hi ha nació. Som el que pensem, i pensem en una llengua. Volen que tots pensem en una única llengua, per a que només hi hagi una forma de ser.
La meva esperança és que si sóc independentista fonamentalment per la llengua, espero que en surtin centenars de milers més en cada atac contra la nostra llengua, la nostra forma de ser.
