Quan com a éssers individuals ens demanem a nosaltres mateixos què preferim?: si viure al límit de les nostres possibilitats, o viure millor?, viure amb algú que no t’estima, o viure amb algú que ens estima?, viure amb algú que ens vol diferents o ser nosaltres mateixos?, tenim clar la resposta a aquestes preguntes -a falta de possibles condicionants, sempre triarem la segona alternativa: viure millor, amb algú que ens estimi, i ser nosaltres mateixos-.
Com a individus tenim assumit que el que som i el que volem arribar a ser és només responsabilitat nostra; si no estem a gust amb les nostres vides no val a dir que és culpa del món, de les circumstàncies, o fruït de la mala sort. Som els responsables de les nostres vides, i de redreçar-la si no ens agrada. Habitualment ens apartem d’allò que no ens agrada i abracem les oportunitats que sorgeixen per ser més feliços.
Individualment ho tenim clar, però no com a poble -almenys com a catalans-, al llarg de la història hem triat la primera alternativa a les preguntes plantejades al principi: viure al límit de les nostres possibilitats -20.000 milions d’Euros d’impostos que paguem i no tornen, mentre que si els tinguéssim viuríem millor-, viure amb algú que no ens estima -trobaríem milers d’exemples a les hemeroteques, com ara les declaracions de Peces-Barba fa uns mesos justificant els bombardejos de Barcelona del 1934-, i viure amb algú que ens vol diferents -ens volen assimilats, espanyols, però sobretot ens volen no catalans-.
Actualment estem vivint un moment propici per plantejar-nos com a poble el pas cap a l’Estat propi: una comunitat internacional que reconeix els processos d’independència sorgits democràticament -Kosovo, Montenegro-, crisi econòmica -la gent comença a veure la independència com a una sol·lució-, majoria absoluta del PP -harmonització, re-centralització-, impossibilitat d’aconseguir la sobirania fiscal proposada pel President Mas -reforma constitucional que garanteix l’estabilitat pressupostària, i control per part de l’Estat sobre els pressupostos autonòmics-, i un teòric augment del sentiment independentista -iniciat amb la sentència contra l’Estatut, confirmat a les darreres onades del CEO, però no representat en la mateixa proporció a l’arc parlamentari i municipal-.
Tot està del nostre costat, però primer caldrà convèncer als que encara no estan convençuts; tot un repte, sobretot en uns moments en el que hi ha una desconfiança general cap a la classe política. Com convenceran els polítics a la gent quan aquesta ja no confia en ells, i el camí cap a la independència és un camí necessàriament polític?, com convenceran a la gent de que bona part dels problemes econòmics que pateixen són derivats de la situació d’espoliació fiscal que patim, i que la sol·lució és la independència?; ben mirat per a algú que no creu en la política tant li és que li diguin que es farà tal cosa o tal altra per a sol·lucionar els problemes, o que li diguin que les sol·lucions passen per la independència. En el fons és un problema de credibilitat.
En el camí cap a la independència no només caldrà fer una tasca pedagògica, no bastarà només amb explicar com seria una hipotètica Catalunya independent, no n’hi haurà prou amb explicar quins serien els avantatges per a la nostra gent i les nostres empreses, caldrà sobretot que els que queden per convèncer tenguin la confiança que allò que els hi diuen els polítics sigui veritat.
Mentre això no sigui així, individualment triarem l’opció adequada per fer de les nostres vides una cosa millor, però no com a poble, ja que és un pas que només podem fer junts, i a través d’uns representants en el que el poble hi confiï.
