En el context d’un franquisme agonitzant Lluís Llach presenta el 7 de maig de 1.975 el seu treball “Viatge a Ítaca” -Franco morí el 20 de novembre-. Pels catalans que en aquella època van viure la repressió franquista, entre ells el propi Llach, a l’escoltar la primera estrofa del tema principal “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences.” el sentit de la cançó queda clar: animar al poble català a anar més lluny en el seu viatge i en la seva lluita. Ítaca es planteja com a un objectiu llunyà, al que hi arribarem portant la idea d’Ítaca al cor, després d’un llarg camí, sense forçar la travessia; descriu com serà el camí cap a la independència.
Han passat ja 37 anys des de la presentació del treball de Llach en els que s’ha creat l’estat de les autonomies, el cafè per a tothom, 2 estatuts d’autonomia, una sentència del Tribunal Constitucional que posa de manifest que l’etapa autonomista s’ha esgotat, i un més que evident risc d’involució de l’estat autonòmic i de retallades de les llibertats nacionals. Han passat 37 anys, i Ítaca és encara lluny.
Això mateix ho plantejava Artur Mas en el 16è congrés de CDC en el que es van utilitzar les metàfores de la cançó de Llach en nombroses ocasions. Deia Mas, per exemple, que “hem travessat el desert i hem arribat a la platja”. Té raó, 37 anys després tenim una autonomia amenaçada, intervinguda, i que serveix només per administrar allò que deixa l’estat. Deia també Mas que “hem pujat a les barques i hem posat rumb cap a Ítaca, però el nostre estol l’ha de conformar tot el poble de Catalunya. Volem que en aquest viatge cap a Ítaca hi sigui la majoria del poble català”.
Hem d’entendre que el posicionament pres en el darrer congrés de CDC representa un gir en la clàssica ambigüitat de convergència respecte a la independència, que tot i insistir en el pacte fiscal com a principi de la sobirania fiscal (una forma de veure la independència) comencen a donar signes de que el pacte fiscal no serà possible i que només queda una via. S’insisteix també en que el camí s’ha de fer amb una majoria suficient del poble català, que a hores d’ara segons el darrer baròmetre del CEO ja existeix -i es manté estable-, ja que de l’estudi es desprèn que en un referèndum per la independència el 64,35% hi votaria a favor i el 35,64% en contra amb una participació del 75,3%, molt per sobre dels mínims exigits per la comunitat internacional en els darrers processos d’independència -entre 50% – 55% de vots favorables, i entre 50% – 60% de participació-.
Des de l’independentisme s’ha de valorar positivament el gir de CDC, però també s’ha de relativitzar la seva importància. Es tracta d’una posició presa en un congrés, i no seria la primera que després es queda en un no res -podria ser un gest destinar a satisfer a la militància-, i cal que tot això s’incorpori en una proposta electoral. També hem de considerar que podria ser una eina de pressió destinada a la consecució del pacte fiscal.
Cal també veure quin posicionament prendrà UDC en tot això, tot i que segons els seus estatuts UDC és confederal -la confederació implica que com a mínim han d’existir 2 estats independents per confederar-se-, el posicionament de Duran i Lleida mai ha estat favorable a l’estat propi -un exemple de que no tot el que es diu en els congressos o el que diuen els estatuts s’acaba fent-.
De moment l’únic que podem afirmar és que al President Mas li agrada anar en barca i que tots portem Ítaca a dins el cor; per arribar-hi cal passar a l’acció.
