Per qui no ho sàpiga a Internet hi ha diferents projectes dedicats a la gestió de vídeos. Segurament el més conegut i popular és Youtube, recentment adquirit per Google, que ja disposava del seu propi projecte anomenat Google Video. Però no són els únics. Tot i el gran nombre d’opcions, els dos altres grans projectes de vídeos a la xarxa -pornografia a banda- són Metacafe i DailyMotion. El primer, Metacafe, ja fa mesos que està fent la ramoneta amb la intenció de deixar-se comprar per Yahoo!, el gran rival de Google, després que aquest es fes amb Youtube. El problema és que no sembla que les coses estiguin massa tranquiles a can Yahoo! on el director general acaba de plegar després d’uns quants anys al capdavant de l’empresa, i ha hagut de ser un dels seus fundadors, Jerry Yang, qui ha hagut de tornar a prendre el control de la corporació.
El vídeo per Internet ha estat un èxit sense pal·liatius. Ho demostra el fet de que la implementació ha anat tan ràpid, que ni tan sols hi ha hagut temps perquè apareguessin gaires gurús explicant-nos el que ja veia tothom. I només els grans èxits tecnològics com la telefonia mòbil o el DVD són capaços d’integrar-se en el dia a dia de la majoria de la societat en tan poc temps, que resulta difícil recordar quan i com va començar tot plegat. Passa -i passarà- amb el vídeo per Internet.
Aquest és però, només un petit pas cap al que segurament acabarà sent el vídeo a la xarxa. No fa massa anys es va crear una empresa als Estats Units anomenada Movielink, que es dedica a la distribució de films per Internet. Al darrere hi té ni més ni menys a empreses del calibre de 20th Century Fox, Universal, MGM, Paramount, Warner Bros, Sony, Sundance i BBC per citar-ne només unes quantes. Actualment, per motius legals, el web només és operatiu als Estats Units, però la gran distribuidora de vídeos Blockbuster ha vist la potencialitat del negoci a escala mundial, i després del revés que va rebre per no adaptar-se als nous temps (no va invertir en una xarxa de petits vídeo-caixers mentre pagava grans lloguers de locals immensos), sembla que n’ha après i ha mogut peça de manera àgil i sense dilacions adquirint l’empresa Movielink per una quantitat no menor als 50 milions de dòlars (recordem la qualitat de vídeo que encara tenim a la xarxa).
Avui és Youtube, demà serà Movielink i demà passat ja tot passarà per Internet. Segurament d’ací uns anys la gent es mirarà la TDT com avui ens mirem els Laser-disc. Amb una curiosa nostàlgia i prou. El ritme tecnològic que s’ha agafat en el camp del vídeo és tan gran, que estic convençut que si el PP vulgués tancar TV3 al País Valencià d’ací alguns anys enlloc d’ara, a ningú li importaria perquè la major part de les emissions ja es podrien seguir per Internet. Però bé… el problema és que ho volen tancar ara i no d’ací uns anys. Però una cosa no treu l’altra i l’evolució en el camp del vídeo permetrà -que en part ja està passant ara- que qualsevol pugui crear, gestionar i gaudir de continguts de vídeo des de casa seva.
No se fins a quin punt arribarà la penetració del vídeo, però de moment ja hem vist què ha passat quan s’han trencat les grans barreres d’entrada del sector editorial (redacció, impremta, logística de distribució, etc.). Han aparegut un munt de diaris nous, de temàtiques molt concretes i de zones geogràfiques molt específiques. Mai havia estat tan fàcil com ara trobar la informació que hom cerca. I amb les ràdios ha passat el mateix. Quan també s’han trencat les barreres d’entrades (sobretot llicències, etc.), han aparegut diversos projectes bastant interessants. Sense anar més lluny, l’emissora barcelonina Scanner FM va guanyar un Premi Ondas ara fa un parell d’anys.
Què passara amb el vídeo? Doncs bé, jo no sóc cap gurú dels que parlava abans. Com a simple usuari de la xarxa em veig a sobre un munt de propostes diferents. Segur que algun grupet d’amics agafaran una càmera, faran alguna cosa que farà gràcia, i aviat seran famosos i potser guanyaran molts diners. No és res que no hagi passat abans. L’assumpte important és que el concepte de cadenes de televisió, productores, centrals de mitjans (gestió de publicitat) s’hauran de saber adaptar a tots aquests canvis, i ho hauran de fer amb celeritat si no volen que un munt d’empreses noves ocupin places ocupades per elles actualment.
Però qui més s’haurà de preocupar de tot plegat seran segurament els polítics, ja que amb la penetració de la televisió a Internet s’acabarà el lucrós i suculent negoci de la gestió de llicències… perquè ja no n’hi haurà. Això de que algú et digui si pots emetre i on fer-ho i on no (com el darrer i escandalós repartiment de llicències TDT al Principat). Això de només poder arribar al Vallès Oriental i al Maresme perquè s’ha dictat així. Tot això s’acabarà de la mateixa manera que ara mateix, un diari ja no es distribueix fins allà on arriben les furgonetes del repartiment, sinó que els diaris digitals arriben fins allà on hi ha lectors que volen llegir aquests diaris. És el mateix que també passa, cada dia més, amb la ràdio digital. Ja no hi ha cap problema per seguir el Barça si s’està de viatge a Tokyo, Montevideo o Amsterdam. La premsa i la ràdio, per sort, ja poden ser consultats des de qualsevol part del món gràcies a Internet, i el següent torn serà el de la televisió. Només caldrà veure si el nostre arc polític serà capaç d’acceptar un fet com aquest, que canvia tan les regles d’un joc que ja fa massa anys que dura. Amb Internet no n’hi ha prou amb tenir bons contactes, sinó que també caldrà ser el millor. Les noves centrals de mitjans (que ja en parlarem amb detall un altre dia) seran les que decidiran si ets prou bo per generar ingressos o no.
De moment no se si estem preparats pel futur. Ni tan sols se si ho estem enfocant del tot bé. Mentre que ahir a la redacció celebràvem que DailyMotion (un dels quatre grans projectes de vídeo digital que comentava més amunt) ha decidit instal·lar les seves oficines a Barcelona, el diari Avui no només no en feia cap menció sinó que a més destacava el fet de que Youtube ha començat a oferir els seus serveis en espanyol. Ja m’explicaran!
