Ahir va ser Sant Jordi. Els anys anteriors, la diada havia caigut en dies festius i havíem tingut una estranya sensació de que potser si tancavem fort els ulls aconseguiríem fer oficial aquesta data a Catalunya, convertint el 23 d’abril en un dia festiu. De moment, res sembla indicar que hagi de ser així. A més, aquest Sant Jordi he notat que el nivell de demandes socials de caire catalanista ha caigut en picat. He trobat a faltar la infinitat de comunicats de totes les entitats i plataformes en pro de la llengua i la cultura catalana. Aquest Sant Jordi m’ha semblat tan comercial, que ja quasi no s’ha discutit sobre els autors mediàtics. De fet, ni tan sols he estat capaç de veure massa senyeres pels balcons.
Realment tinc la sensació de que els darrers dos anys han passat factura a la societat catalana. Des de l’eufòria viscuda per l’aprovació de l’Estatut amb un 90% de suport parlamentari fins a arribar a dia d’avui, amb un Estatut apedregat per tots costats, amb un país políticament fracturat i tots plegats pendents de veure com se l’acabaran de ‘cepillar’ al Tribunal Constitucional espanyol… doncs l’estat d’ànim general s’enten perfectament.
Tot i així, mentres la desídia cou per dins, també ens fa més forts per fora. Hem de saber jugar les nostres cartes. Hem de saber, vaja, que encara som dins del joc. Que la societat catalana no ha aguantat 300 anys per rendir-nos ara. És hora de demostrar de què som capaços. I se que és molt més fàcil dir-ho que no pas portar-ho a la pràctica. Però ningú em negarà que després de totes les batalletes que hem viscut amb el tema de les banderes, potser ahir hagués estat la data més senyalada per reclamar, des de la societat, quina és realment la única bandera que volíem veure als edificis. Als públics i als privats. A tot arreu!
