Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

La traïció dels líders

|

- Publicitat -

Diuen que el catalanisme és una doctrina basada en la fe, que desapareix quan hom compleix els 30 anys. Evidentment, no sempre és així, exactament en aquesta edat, ni afecta evidentment a tothom, però coincideix bastant amb l’edat en que la gent comença a pagar hipoteques i a tenir nens. La gent passa a fer tasques més, diguessim, normals i abandona moltes vegades (massa vegades) les causes impossibles, o que almenys ho semblen.

Aquest passat mes d’agost vaig fer 29 anys, per tant, i sempre seguint la premisa anterior, sembla ser que la meva faceta més catalanista ja té els dies comptats. La veritat però, és que en el meu cas poc hi tenen a veure ni fills ni hipoteques. Suposo que ja m’arribaran, però no són temes que per ara em treguin massa temps. El que podrà amb mi és la incompetencia de la classe política. No tota, cal dir-ho. Hi ha polítics brillants que es deixen l’espinada per uns principis justos. D’altres però, sembla que les causes justes les van deixar enterrades el dia que es van fer militants i van passar a ocupar, una cadira primer, i una poltrona després.

Publicitat

A Catalunya hi ha hagut, de sempre, una especial obsessió molt més centrada en les formes, que no pas en els objectius. Tothom s’omple la boca parlant d’unitat i de sumar, però sembla que és molt més important qui s’emportarà la glòria.

En els darrers anys he vist com des de partits polítics de tradició catalanista s’ha muntat mil i un projectes, amb la intenció, no d’ocupar un espai nou i consolidar-lo, sinó amb la sana intenció de carregar-se el projecte existent, que malgrat tenir multitud de similituds amb el projecte que es vol tirar endavant, no està capitanejat pel partit que vol ocupar aquesta plaça. Ho he vist en tot l’arc que va de la dreta fins a l’esquerra amb l’intenció d’ocupar cadenes de televisió, ràdios, diaris, webs, sindicats, associacions independentistes… i en mil àmbits diferents de la societat del dia a dia. Tothom en sap més, sempre que sigui en direcció de carregar-se a qui no vagi amb el seu equip, tot i que potser és l’equip que més s’assembla al seu. Però sense abandonar el discurs de sumar. Això mai!

No és res nou, ni tampoc sóc el primer en dir-ho. La societat política catalana entèn que un projecte similar al seu en un 98%, es mereix una guerra per tal de deixar clara aquesta diferència del 2% i intentar demostrar que el seu projecte és el bo i que la resta són els dolents. Seria molt més fàcil i pràctic unir els esforços en aquest 98% i deixar la resta per més endavant, dedicant els esforços per guerrejar amb aquells projectes en que el grau de similitud no arriba ni al 30%. O sigui, que com més coses es tenen en comú, més arguments per declarar-se la guerra. I com menys coses en comú, menys atac. Tot plegat, d’una lògica aplastant.

Insisteixo en el fet de que no és un discurs nou. De fet, diria que és un discurs històric. Forma part de la nostra terra i de la nostra gent, i segurament no seré pas jo ni la meva generació qui aconsegueixi trencar aquesta tradició tan nostrada. Però no serà per no haver-hi dedicat esforços ni ganes. Al final però, les decepcions poden acabar partint el cor més dur i el parteixen. D’allà en surt una persona, ja totalment adulta i gens ingènua, que dedicarà la resta de la seva vida a coses que considera més importants i on se sentirà molt més recompensat. Cada 4 anys potser, anirà a votar per allò de la nostàlgia de joventut. Però no seran pas més que cors trencats.

A mi ja només em queden 9 mesos fins als 30. Miraré d’aprofitar aquests mesos tan com pugui. Teniu la meva paraula!

P.S.: Dedico aquest article a tots aquells polítics que no tenen valor per donar la cara i a tota la parròquia que segueix la política en clau sectària. Desitjo que algun dia s’adonin que Catalunya no necessita gent com ells!

Publicitat

Opinió

Minut a Minut