El 28 d’octubre de 1848, fa més de 160 anys, sortia per primera vegada de Mataró el tren que enllaçaria fins avui la ciutat amb Barcelona per ferrocarril. Pocs anys després, exactament el 23 de juliol de 1854, seria la vila de Granollers la que també enllaçaria Barcelona a través de 29 kms de via fèrria, essent aquesta la segona línia de tren de Catalunya, anticipant-se per molt poc a la inauguració de la línia Barcelona-Molins de Rei, que no fou oberta fins quatre mesos després, el 18 de novembre del mateix 1854.
La Companyia Camins de Ferro de Barcelona a Granollers, impulsora de tan vast projecte, va demostrar tenir llavors una gran clarividència pel futur de les comunicacions que va permetre posar la vila de Granollers al mapa de la Catalunya industrial. De fet, l’empresa va encertar tan de ple, que poc després es fusionaria amb la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Mataró creant la Camins de Ferro de Barcelona a Girona, permetent unir Barcelona i Girona un 26 de gener de 1862. Posteriorment, aquesta línia fou traspassada l’any 1891 a la Compañía MZA de la xarxa catalana i l’any 1941 s’acabaria integrant a RENFE fins a la data present.
La vida s’escriu a Granollers durant molts anys amb el so del ferrocarril de fons, fins que a mitjans del segle XX, la ciutat no para de créixer i es veu obligada a desplaçar les vies, que fins llavors havien passat per l’actual Carrer Girona. Les obres s’aproven a primers del 1957, i només un any més tard, els combois ja comencen a circular pel nou traçat acabat d’inaugurar. És precisament durant aquestes obres que els urbanistes de l’època tenen un nou acte de clarividència i decideixen aprofitar el trasllat per soterrar la via. Dit i fet, com si d’una obra faraònica es tractés, Granollers decideix anticipar-se al futur i excava una gran rasa per on passarà el tren en el seu tram urbà amb la intenció d’acabar tapant-la més endavant, evitant d’aquesta manera que la vila de Granollers quedi dividida per la meitat a causa d’aquesta infraestructura.
Avui però, més de 50 anys després de la inauguració del nou traçat, les coses continuen exactament al mateix lloc on estaven. La gran rasa per on passa el tren ha provocat al llarg de les dècades una forta barrera arquitectònica en una ciutat ubicada en una vall tan allargada com Granollers, que tan sols disposa de tres accessos per creuar la via: el Carrer Josep Umbert (a la zona de l’Estació d’Autobusos), el Carrer d’Agustí Vinyamata (a la zona del Parc Torres Villà) i l’Avinguda de Francesc Ribas (a la zona de l’Hospital). Aquest impediment urbanístic és, encara avui, una de les causes que provoca més embussos de trànsit a la ciutat, a més de donar una forta imatge de deixadesa urbana a ambdós costats de la via.
El fet que Granollers estigués sobradament capacitada i llesta per cobrir la via no ha servit de res, perquè són moltes les poblacions catalanes, com Barcelona, Sabadell, Terrassa, Vic, El Prat de Llobregat, Vilafranca del Penedès, Girona, Vilanova i la Geltrú, Sitges o Montmeló, que sense tenir-ho tan resolt com ho té Granollers no han tingut gaires problemes per aconseguir trobar els recursos necessaris i soterrar les seves línies de tren. Granollers però, sembla que no tingui cap mena de voluntat en reclamar una millora tan vital com aquesta, que permetria unificar la ciutat de dalt a baix i resoldre molts dels problemes urbanístics i de congestió de trànsit que aquesta divisió genera, com ara crear un gran passeig que s’extendria del Carrer Roca Umbert fins a la nova estació Granollers-Bellavista, allargar el Parc Torres Villà fins al Passeig de la Muntanya, i permetent la interconnexió de carrers -avui amb límit a la via- com el Carrer de l’Enginyer o el Carrer Minetes, així com la prolongació del Passeig de la Muntanya a partir de la rotonda del Carrer Roca Umbert a través del Camí de Santa Quitèria fins a la Ronda Sud, que de ben segur drenarien molt millor el trànsit.
Però ni Granollers és Girona, ni l’Ajuntament sembla haver-se centrat massa amb aquest etern projecte (que era una promesa electoral d’aquesta legislatura), ni l’oposició ha apretat gaire. Granollers continuarà, de moment, amb un forat per on passen els trens, però no es digna a trobar la fórmula per tapar-ho i eliminar aquesta gran barrera. Veurem si de cara a les properes eleccions municipals algú posa el debat sobre la taula… Personalment, m’agradaria molt. Granollers es mereix més!
