La Academia de la Música és una entitat d’àmbit de l’estat espanyol, vinculada a la SGAE que cada any convoca entre els professionals del ram un concurs per decidir quin han estat els artistes, autors i programes i productors més destacats de l’any dins dels actes de Premios de la Música. Si bé els primers anys no tenien en compte cap altra llengua que no fos l’espanyol, des de la tercera edició hi ha, entre una vintena de categories de ‘Mejor canción en catalán‘, ‘Mejor canción en gallego‘, ‘Mejor canción en euskera‘, ‘Mejor canción en asturiano‘ i ‘Mejor canción en valenciano‘.
Doncs bé, cada any la categoria de ‘Mejor canción en valenciano‘ ha quedat deserta perquè cap artista s’hi ha presentat. Però això no és nou, en cap de les edicions en que hi ha hagut la categoria de ‘Mejor canción en valenciano‘ s’ha pogut dur a terme la votació, sempre ha quedat desert perquè mai no s’hi ha presentat ningú. Com cada any, els artistes valencians que es presenten per optar al premi, ho han fet dins la categoria de ‘Mejor canción en catalán‘. I malgrat això la Academia de la Música insisteix en fer el ridícul amb la seva actitud secessionista.
Aquest fet succeeix perquè els músics valencians, són prou conscients de la realitat lingüística que va de Salses a Guardamar. I mira si en seria de fàcil que qualsevol grup s’apuntés a aquesta categoria i guanyar el premi, no? Si no s’hi ha apuntat mai ningú, seria premi segur. Però passen els anys i la categoria queda sempre deserta.
Si preguntéssim als usuaris de la llengua del País Valencià sobre la realitat lingüística, de ben segur que la resposta general seria àmpliament a favor de la unitat. El problema és quan la mateixa pregunta es vol fer a tota la població, indistintament de si usen o no la llengua valenciana, i la resposta canviaria de cop, passant a afirmar-se com una llengua pròpia diferent de la llengua catalana. I francament, sorprèn que sigui la massa de la població la qui decideixi què és una llengua i què no. Com si ara els espanyols -que majoritàriament no tenen la llengua francesa com a llengua habitual d’ús- volguessin decidir si el francès parlat a Marsella, és de fet, una llengua pròpia separada del francès. Sembla que amb tants savis ja no calgui preguntar a cap filòleg. I clar, passa el què passa… el valencià passa a ser una llengua pròpia a banda del català.
Tant és que TV3 tingués una audiència notable al País Valencià abans de que se’n suprimís la seva emissió. Tant és que els grups que canten en valencià tinguin tan bona acollida al Principat. Tant és que els llibres d’autors catalans siguin llegits, tal i com estan escrits, al País Valencià, i a l’inrevés. Tant és que el domini .CAT hagi quallat a tants webs valencians. A qui li calen proves per demostrar que són dues llengües diferents quan hi ha organitzacions com España2000 o Unió Valenciana, que en la llengua de Cervantes criden al carrer que ‘el valenciano no es catalán‘?
Però el pitjor no és que una colla d’energúmens analfabets ens vulgui fer creure que català i valencià són dues llengües, com també defensen que l’holocaust nazi no va existir. El pitjor de tot és el seguidisme institucional. Les autoritats polítiques de l’estat no són tontes pel que fa a la llengua, i els agrada veure com aquest fenómen lingüístic ajuda al ‘divideix i venceràs’. Per això li fan el joc, amb la boca petita o directament sense dir res.
El darrer episodi ha estat la introducció de les llengües territorials de l’estat al Senat espanyol. I patapam! Català i valencià resulta que treballen com si fossin dues llengües diferents. I tot perquè els diputats valencians, que tant es vanten de la separació de català i valencià, després no prediquessin amb l’exemple, perquè el valencià no l’han usat de cap de les maneres. La seva llengua és l’espanyol. I el cas de Sánchez-Camacho, que tant a favor com està de que només es parli en castellà al Senat, perquè ‘es la lengua que entendemos todos‘, ho fa després de llargues sessions parlant en espanyol al Parlament de Catalunya amb la presumpte intenció de fer veure que li interessa la diversitat lingüística. Si fos veritat, parlaria en català, que és el que parla la resta de diputats catalans, i així estaria plenament d’acord amb els seus principis. Però ja se sap que doble discurs és una eina habitual quan l’únic que es vol és destorbar la realitat.
Així doncs, si els músics valencians s’han presentat durant anys en la categoria de ‘Mejor canción en catalán‘ als Premios de la Música, perquè els diputats catalans, aquells que vulguin fer ús de la traducció lingüística, no opten tots per la versió ‘valenciana’? Tal i com es va fer quan es va presentar la Constitució Europea, en català i valencià a la vegada, que en un hàbil moviment, els polítics catalans van acceptar la versió ‘valenciana’ com a pròpia, causant un sorprenent enuig de la classe política dirigent valenciana. Vés per on, resulta que tots els catalans del nord també parlem valencià. I si per alguns, el valencià no és català, ha de saber que per mi, el català sí que és valencià!
