Fa molt de temps que se que el procés d’autodeterminació de Catalunya està atrapat en el gran parany de la legalitat. Els catalans, que en general som un poble de molt bona fe -que és una gran virtut, però que ens ha fet perdre moltes batalles-, hem cregut que havíem de seguir la legalitat per aconseguir els nostres objectius. En el cas de la independència la cosa no canvia, i són molts els que tot i estar-hi totalment a favor no mourien ni un dit si sabessin que s’infringís cap llei -perquè som de bona fe, però el temps ens ha tornat porucs-. A Espanya ens diuen que no és pas il.legal modificar la Constitución, i que per tant no és pas il.legal aconseguir de convertir-se en un estat propi. L’únic que passa -diuen ells- és que el procés és complicat, i que ja que està així, tampoc tenen cap intenció de fer que sigui més fàcil.
Per modificar la Constitución espanyola cal que un partit polític presenti la proposta. Aquesta haurà de ser aprovada amb més de dues terceres parts dels vots del Parlamento de los Diputados (234 vots dels 350 possibles), i posteriorment, també necessitarà més de dues terceres parts dels vots del Senado (177 vots dels 264 possibles). Un cop aprovat, s’hauran de dissoldre les dues cambres i convocar eleccions, que tornaran a formar de nou les dues cambres. Un cop el poble hagi tornat a votar els seus representants al Parlamento i al Senado, aquestes hauran de tornar a votar la proposta de modificació de la Constitución, i una vegada més, caldrà una majoria de més de dos terços per aprovar la reforma -no fos que el govern anterior hagués pres la decisió sense el consentiment del poble-. Però encara no n’hi haurà prou, perquè després, i només després, la proposta es votaria en un referèndum d’abast estatal. Si finalment, tot aquest viacrucis aconseguís de prosperar, es podria modificar la Constitución, i si fos el cas, proclamar la independència de Catalunya de manera legal. Concretament, de la única manera legal possible.
La democràcia espanyola insisteix en proclamar que totes les idees tenen cabuda en la Constitución. El problema és que, a efectes pràctics, Catalunya no té cap mena d’opció d’autodeterminar-se per la via legal. L’única opció que existeix és que Espanya vulgui donar-nos-la, però nosaltres, pel sistema legal establert no en tenim cap possibilitat. I no exagero. La comunitat autònoma de Catalunya disposa d’una representació de 47 diputats al Parlamento de los Diputados dels 350 que hi ha en total. Això és un 7,45%, que en qualsevol cas, distaria molt de la representativitat de la població catalana, que amb 7.364.078 habitants dels 47.021.031 que té l’estat espanyol en total, arriba a un 15,95% del total. Però pel cas, el problema és el mateix. Vull dir que encara que el 100% dels catalans volgués proclamar la independència de Catalunya, tan sols disposaríem de 47 diputats (el màxim possible) al Parlamento, i per tant, quedaríem molt lluny dels dos terços necessaris per iniciar el procés.
Quan explico aquest argument a algú em solen replicar que si el 100% dels catalans volgués la independència, que llavors no caldria iniciar cap procés. M’ho ha dit gent amb mentalitat catalanista i gent amb mentalitat espanyolista. I jo els dic que no. Que segurament tenen raó i que seria fàcil assolir la autodeterminació de facto sense cap explicació a Espanya, però insisteixo que segons la llei continuaria essent il.legal. Encara que tinguéssim tota la raó del món, i tota la gent a favor, ens l’estaríem saltant. Per aquesta regla de tres, si enlloc del 100% dels catalans fos només el 90%, podríem també autodeterminar-nos? I si fóssim un 70%? Quin percentatge seria suficient per el.ludir la llei espanyola? M’agradaria conèixer la resposta per part d’Espanya.
No ens enganyem, perquè els polítics de la transició ja ho van deixar tot ‘atado y bien atado‘. I qualsevol que vulgui creure’s que la independència de Catalunya té lloc a la Constitución va molt equivocat. Segons aquestes sagrades escriptures, amb el 100% dels catalans a favor i volent seguir la llei, no seria suficient. Sempre necessitaríem el beneplàcit d’Espanya.
Potser seria hora de qüestionar-nos si Espanya ha de decidir per nosaltres inclús en l’hipotètic cas de que tot el poble català, el 100%, desitgés una altra opció. La dictadura dels morts que suposa la Constitución és massa gran com perquè ens l’haguem de prendre tan seriosament. A més, ningú que tingui menys de 50 anys ha tingut ocasió de manifestar per la via democràtica el seu ‘sí’ o el seu ‘no’ a la Constitución del 1978. Potser seria hora de reparar aquest dany històric.
