Escoltar una cançó en català per la ràdio és un avís. Un avís de que en breus moment s’escoltaran les senyals horàries. En la majoria de vegades, la cançó en català queda tallada per poder donar pas a aquest extraordinari succés acústic. Pip pip pip pip piiip. Ningú podrà negar que l’emissora no discrimina la música en català. És només que, per no fer-se pesats -suposem-, només posen música en català una vegada cada hora. Concretament quan queden dos minuts per l’hora exacta.
Per si la burla a Llei de Política Lingüística, que obliga a emetre un 25% de la música en català no fos suficient, l’emissora en qüestió ens servirà alguna novetat com l’Empordà dels Sopa de Cabra o el Boig per tu de Sau. Quasi únicament. Com si tota la música en català de les darreres dues dècades es limités en aquestes dues cançons. I no és que siguin dolentes en cap cas, sinó que al final acaben aconseguint que es facin completament repetitives i que perdin la gràcia. Ja sabem que les emissores espanyoles no posen música espanyola (segons la seva concepció del món), sinó que només potencien música en espanyol. La seva!
Però aquest no és pas un fenomen nou. Si hom entra en alguna discoteca, la quota de música en català tendeix a zero. Certament, això succeeix més a Barcelona i l’àrea metropolitana (que cada dia abraça més pobles i ciutats), que no pas a la Catalunya interior. Però el fet palpable és que malgrat l’extensa xarxa de casals i bars del rotllo només permeten escoltar música en català fins que tanquen. Quan se surt d’allà, es torna al món real dominat per Melendi, David Bisbal i l’infumable reggeaton. És com si cap punxadiscos s’hagués preguntat mai si la gent de la sala prefereix música feta a la seva terra o bé música totalment comercial i sense cap gràcia, feta a milers de quilòmetres. Potser és que no s’ha fixat en com reacciona de bé la gent quan sona alguna cosa catalana a la pista. I ja no parlem dels macro-festivals barcelonins (Summer Festival, Primavera Sound, Sonarr, etc.), perquè la presència catalana, sovint ja no és ni testimonial ni és res. Només són festivals fets a cop de talonari amb grups de fora per atraure turistes perquè se sentin a Barcelona com si no haguessin sortit de casa seva.
A les emissores públiques catalanes, la presència de la música en català té llocs ben discrets. De fet, una de les emissores de ràdio i televisió que més sortida han donat a la música en català és Radio Tele Taxi. I sorprèn, certament… però la música en català a la Corpo sembla que només sona a través d’un canal d’una emissora que només emet per Internet, que es diu iCat FM, i que tan et posa un rock com una sardana. Com que és català, tot va a parar al mateix sac. A la televisió, només va caler mirar el programa ‘Cantamania’ per veure com entenien la música en català els que diuen dirigir un projecte pensat per normalitzar la llengua catalana. Quatre cançons catalanes per triar, i que a més, per complir tots els tòpics incloïen l’Empordà i Boig per tu. Com si no existís res més.
Fa uns dies es va proclamar la Declaració d’Edimburg, que denuncia la falta de suport a les indústries culturals de les nacions sense estat propi. A l’acte hi van assistir el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, i els seus homòlegs basc, Tontxu Campos, l’escocesa Linda Fabiani, el flamenc Bert Anciaux i el gal·lès Rhodri Glyn Thomas. És un bri d’esperança cap a una realitat que senzillament volem que ens faci més normals. Poder escoltar música en català a la ràdio, a la televisió o a la discoteca, no hauria de ser només una caritat. I fer complir la llei, tampoc seria tan greu. Que a mi no me la perdona ningú la zona verda del Sr Hereu…
