Les emissores de ràdio i les cadenes de televisió tenen fronteres a la seva emissió a partir del sistema de llicències regulades per les institucions pertinents. Si la llicència només permet emetre a una comarca o una comunitat autònoma en concret, fer-ho més enllà simplement és il·legal. Amb la premsa de paper no existeixen les llicències i cada capçalera té llibertat territorial de difusió, tot i que aquest límit ve marcat directament per les despeses en la logística i la distribució. Si no hi ha algun interès estratègic especial, quan el cost d’enviar un transport diari a segons quines zones surt gaire més car que el benefici que se’n treu de la seva explotació, aquesta zona senzillament sol quedar-se sense la premsa escrita en qüestió.
En el cas de la premsa a Internet, ni existeixen les llicències ni existeixen les despeses de distribució. Li resulta tan fàcil connectar a un diari digital en català a un usuari de Sabadell, com a un de París o de Buenos Aires. D’aquesta manera, tots els usuaris catalanoparlants poden accedir per igual a aquests continguts, indistintament del lloc del planeta on es trobin. És per aquest motiu que a Internet les barreres no són geogràfiques, com és el cas de les ràdios, televisions i diaris de paper, sinó que les fronteres són únicament lingüístiques. Si un usuari connecta a un diari digital en català, l’únic que podem donar per cert, és que l’usuari compren el català, perquè sinó, rarament hi connectaria.
Així doncs, el que costa d’entendre és el volum de publicitat en castellà que trobem en molts dels diaris digitals catalans, sobretot en els de major audiència. Costa d’entendre com és que els responsables d’aquests diaris no s’adonen que posant publicitat en un idioma diferent a la del propi mitjà s’està menystenint al lector. Vull dir que ja entenc que a l’hora d’ingressar, en general, ningú hi sol posar massa escarafalls, i si a l’anunciant ja li sembla bé, al mitjà també. Però penso que és una incoherència que hauríem d’arreglar si realment volem crear un espai de comunicació propi, perquè sense anunciants, també propis, la utilitat de la llengua catalana sembla més que qüestionada.
Recordo els inicis del Grup Flaix, liderat per en Miquel Calçada i en Carles Cuní, que van fer el gran esforç de no passar cap publicitat que no fos en català. Si calia, s’oferien per traduir l’anunci al català, per coherència amb el seu projecte i amb els seus oients. I no va ser gens fàcil al principi, i aquesta voluntat els va costar més d’un anunciant. Però amb el temps, bona part d’aquests anunciants que es negava a usar la llengua catalana, acabarien claudicant, i posarien el seu anunci en català. No perquè haguessin canviat d’opinió, sinó perquè no volien renunciar a la difusió de la seva publicitat en una emissora d’èxit, líder entre el seu públic objectiu.
I aquest hauria de ser el motiu que ens hauria de motivar a fer un esforç per tenir publicitat en català. Perquè la normalització real de la llengua catalana no provindrà només del fet de disposar, com és el cas, d’una xarxa catalana farcida de projectes en català, sinó dels anunciants que es creguin la nostra llengua com a llengua per vendre els seus productes. Perquè al final, són els qui ens finançaran tots aquests projectes. És per aquest motiu que l’espai de comunicació català no existirà, o estarà del tot complet, si no existeix també, en paral·lel, un espai publicitari en català.
Article publicat al blog de l’ESCACC el passat 20 de juny de 2011
