El 30 de novembre de 2004, el Govern català va publicar un acord de govern on ‘s’exigirà l’ús del català en les empreses que contracti o subvencioni la Generalitat’. Segons aquest acord, La Generalitat volia fomentar l’ús de la llengua catalana aprofitant la força que té l’administració catalana com a compradora. Això significava, per exemple, que tots els productes que compressin els hospitals o les escoles públiques, especialment els alimentaris, haurien d’estar etiquetats en català.
Aquest acord posava en pràctica la teoria que diu que les empreses no se solen mullar massa a favor de la llengua catalana fins que no se’ls toca una mica la butxaca. Perquè evidentment, aquest acord no obligava a etiquetar en català, sinó que tan sols generava una discriminació positiva envers les empreses que sí que apostessin per la llengua del país. I la cosa es va notar. Ben aviat, algunes empreses que mai havien etiquetat en català, algunes després que diferents associacions en favor de la llengua catalana els ho haguessin demanat un munt de vegades amb bones paraules i arguments, van decidir que era econòmicament molt interessant no perdre la Generalitat de Catalunya com a client, i van començar a etiquetar en català. Fantàstic, oi?
La mateixa estratègia es podria fer servir en moltes àrees de la nostra vida. Als mitjans de comunicació digitals, per exemple, se’ns obliga a fer servir l’auditoria d’audiència de l’empresa OJD si volem optar a les subvencions de comunicació. Aquesta empresa, OJD, factura doncs una suma important cada any a través dels mitjans digitals catalans que els paguen una quota per poder rebre el seu servei d’audiència. Però malgrat d’aquesta ‘sort’ que té l’empresa de que una gran institució com la Generalitat de Catalunya hagi apostat per ella, i que gràcies a aquest fet se’n pugui lucrar, OJD mai ha mostrat un gran interès per la llengua catalana. El web, la documentació, etc. està únicament en castellà, així com tampoc existeix un rànquing pels mitjans digitals catalans separat dels mitjans espanyols. Hi tenen tot el dret del món, només faltaria! Però estic segur que si alguna autoritat destacada de la Generalitat fes discretament alguna gestió podria aconseguir, segur que bastant fàcilment, que de cop i volta l’OJD agafés aquest interès pel català que ara tan amaga. De debò que algú ho dubta? Només cal tocar una mica la butxaca, sobretot ara que estem en temps de crisi, i les empreses tampoc estan massa per envalantonar-se.
I tot això perquè ho explico? Doncs perquè l’altre dia vaig parlar en aquest mateix blog sobre el fet que la publicitat en castellà estava començant a guanyar presència en els mitjans digitals catalans, i que això em preocupava una mica. Em preocupa però, sobretot, el model publicitari digital català, quan després d’una dècada llarga encara no ha sabut trobar el seu espai. La publicitat que es pot trobar actualment està sobretot basada en les institucions (Generalitat, Diputacions i Ajuntaments), així com de les seves derivades (teatres, museus, universitats, etc.). Potser algú m’explicarà que això també passa per igual en les publicacions de paper. Jo no ho se perquè el meu àmbit és el digital, però penso que si estan igual, em preocupa igual. Però si volen, abans de continuar llegint, facin una repassada pels principals mitjans digitals catalans i mirin quina publicitat mostren.
Doncs tornant a la primera part d’aquest article, crec que si la Generalitat fes servir la força que té l’administració catalana com a compradora, en aquest cas com a compradora d’espais publicitaris, i per tant, parlés amb les diferents centrals de mitjans homologades, potser podria aconseguir una major presència de publicitat en català a través dels mitjans, digitals o no digitals. De fet, moltes de les centrals de mitjans homologades per la pròpia Generalitat, tenen en molts casos a la pròpia Generalitat com a únic client que s’anunciï en català, i evidentment, també en mitjans catalans. Això provoca un cert desconeixement de la realitat dels mèdia catalans, motiu pel qual no sempre es fa una gestió publicitària prou òptima. En alguns casos, la gestió fins i tot es fa directament des de Madrid amb gent que desconeix per complet la realitat catalana…
Per canviar aquesta dinàmica i fomentar, per tant, l’espai mediàtic català a través d’un augment de la publicitat en aquesta llengua, es podria incentivar a les centrals de mitjans que apostessin per la llengua catalana en d’altres clients seus. No hauria de caler grans campanyes. Només que hi destinessin un petit percentatge de la inversió total, seria fàcil demostrar el bon retorn que té la publicitat en català quan aquesta és ben gestionada, i aquest fet faria més fàcil a introduir noves marques, que en aquest context, tampoc voldrien quedar al marge d’una competència que potser ja ha apostat per la llengua catalana.
Ho hem vist en d’altres casos, com en l’etiquetatge de vins i caves, que un cop va començar una gran marca, la resta, en un gran efecte domino, s’hi van apuntar de seguida per no quedar-se’n al marge. I gràcies a aquest fet avui el català és una llengua absolutament normal en aquest àmbit.
Com ja he dit anteriorment, serà molt difícil crear un espai de comunicació català fins que no es disposi d’un espai publicitari català. Perquè fins que els mitjans apliquem d’un nou mètode per tal de fer rendible la premsa digital, la publicitat és i serà necessària. Per tant, és bo i necessari que la Generalitat consideri que és important apostar i fer servir les eines necessàries, com ara la seva capacitat de compra, per tal d’influir suficientment fins a normalitzar la publicitat en català. Potser podria començar per obligar a fer servir el català en tota la publicitat que es mostri en els diferents mitjans de la CCMA. Seria un gran pas endavant!
Article publicat al blog de l’ESCACC el passat 14 de juliol de 2011
