Peatges, tramvies i Mickey Mouse

Diuen que la història es repeteix, i sembla que aquests dies estem visquent un autèntic Déjà vu social. A veure si us sona d’alguna cosa…

 

Segons explica la Viquipèdia, el març de 1951 es va produïr la famosa Vaga dels tramvies. Bàsicament va ser un boicot que els ciutadans de Barcelona van iniciar arran de l’augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s’establia amb el preu del mateix servei a Madrid, però la protesta expressava el profund malestar entre la població per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d’ençà de la fi de la Guerra Civil Espanyola, alhora que representà una de les primeres manifestacions massives contra el franquisme. Durant dues setmanes, la població es negà massivament a utilitzar el transport públic, realitzà els seus desplaçaments a peu i participà en nombroses manifestacions de protesta. L’inici de la vaga fou espontani, tot i que més tard s’hi apunteren i li donaren suport militants de diferents sindicats. Finalment, el governador civil i l’alcalde de Barcelona foren destituïts i la pujada de preus fou anul·lada.

 

En el cas dels peatges catalans, hi ha un munt d’arguments per mirar d’explicar perquè s’ha arribat a aquesta situació de desobediència civil. Jo us vull parlar de Mickey Mouse, l’estrella de Walt Disney, perquè encara que d’entrada no ho sembli, els peatges catalans i Mickey Mouse tenen bastant en comú.

Als Estats Units d’Amèrica hi ha hagut diferents lleis de copyright al llarg de la història. La primera de totes data del 1790, i des de llavors n’hi ha hagut un total de sis de ben clares. El més curiós de tot plegat és que si mirem la gràfica ens adonarem que des de que es va crear la figura de Mickey Mouse, i per tant, tota la potent indústria que s’ha generat darrere seu, les noves lleis de copyrhigt només han servit per anar allargant la seva durada, fent que Walt Disney no acabi de perdre mai els drets sobre el ratolí més famós del planeta, amb l’evident benefici que això els suposa. És el que es coneix com a Paradoxa de la corba de Mickey Mouse.

El cas de les autopistes catalanes no és pas massa diferent, ja que les diferents concessions catalanes, però sobretot aquelles més sucoses, s’han anat prorrogant de manera indefinida, i tal com s’explica en l’article ‘La bicoca dels peatges‘ de Quico Sallés, els ingressos que han generat aquests peatges, que suposadament havien de cobrir el cost de l’autopista, multipliquen per moltes vegades el cost total de l’obra, i malgrat aquest fet, i sense que cap responsable ens acabi d’explicar exactament el perquè, les concessions són renovades una vegada i una altra, amb l’immens benefici que això suposa a l’empresa concessionària.

La gran diferència dels peatges catalans amb Mickey Mouse és que els seus drets d’explotació els gestiona una empresa, però al final de comptes, la gent té llibertat a l’hora de decidir si compra els seus productes o no, mentre que en el cas dels peatges catalans, l’alternativa que tocaria per lògica i per llei és quasi inexistent. I a més, el greuge comparatiu que aquest fet suposa en relació amb la resta de l’estat és senzillament inexplicable, i difícil d’assumir en temps de crisi com els actuals. Per aquest motiu la gent ha explotat de cop i volta.

És per tots aquests motius que em quedo amb la frase: ‘Si una llei és injusta, hom no només té raó de desobeir-la, té la obligació de fer-ho’ de Thomas Jefferson. O bé amb aquesta altra: ‘Quan una llei és injusta, el més correcte és desobeir-la’ de Mahatma Gandhi. Perquè segur que ells, si haguessin estat catalans, també haguessin dit #Novullpagar.