La música fa tants anys que existeix com des que l’home és home. Però la indústria musical, tal i com l’entenem avui en dia, és una cosa molt més moderna. La història comença l’any 1876 quan el nord-americà Thomas A. Edison va patentar el ‘fonògraf’, el primer aparell capaç de gravar i reproduir àudio. Just un any després, el 1877, l’alemany Werner von Siemens desenvolupava el primer micròfon dinàmic. I una mica més tard, l’any 1888, Emile Berliner, també d’origen alemany, però resident a Washington, patentava una màquina que gravava i reproduïa so, però amb una gran diferència respecte al ‘fonògraf’ d’Edison, ja que l’ús com a suport de la gravació era d’un disc pla enlloc d’un cilindre. Així, la impressió es realitzava de forma vertical, afegint el principal avantatge de poder premsar milers de còpies a partir d’una única matriu. Aquesta màquina seria coneguda com a ‘gramòfon’.
I a tots tres els hi van anar prou bé les coses. Edison muntaria el gegant que avui coneixem com a General Electric. Siemens muntaria l’empresa multinacional que encara porta el seu nom. I Berliner crearia l’embrió del que acabaria sent la Radio Corporation of America (RCA), avui dividida i gestionada per les multinacionals Thomson i Sony BMG Music Entertainment.
Així doncs, a partir de primers del segle XX la indústria musical ja camina, i ho fa a bon ritme. El model de negoci és relativament senzill d’entendre, ja que tan sols es basa en mirar de vendre el màxim de còpies possibles, gaudint dels enormes i generosos marges de benefici que generen els grans rendiments d’escala. La gràcia consisteix en encertar l’aposta i poder vendre al grup o a l’artista més desitjat pel públic, cosa que no sempre és fàcil. Per aconseguir-ho, la indústria discogràfica va abocar tot el seu potencial de màrqueting, comunicació i una força de distribució mai vist. I el negoci era molt sòlid, perquè fer vinils a gran escala resultava molt barat si disposaves de tota la maquinària d’alta tecnologia i una tropa de treballadors especialitzats. I les barreres d’entrada eren massa altes, i resultava molt car i complicat poder fer còpies casolanes o petites tirades de còpies pirates.
I amb aquestes bases, la popularitat dels vinils va anar madurant fins arribar a la dècada dels anys 60 del segle XX, amb una forta introducció a gairebé totes les llars dels populars ‘tocadiscs’, que ja funcionaven a 33 i 45 RPM.
Però amb la pressa per fer diners, i amb una manca absoluta de pirateria, ningú de la indústria es va aturar a especificar, poc o gens, què implicava el contracte de compra-venda que tàcitament s’aplica entre el venedor i el comprador particular en el moment d’adquirir un disc. Perquè enlloc diu si el disc l’haig d’escoltar jo sol, o el puc escoltar amb més gent, o si el puc deixar a un amic. Tampoc diu si un cop hagi escoltat el disc un cert nombre de vegades, hauré de tornar a pagar per poder continuar escoltant-lo. O bé, si alguna vegada defalleix el propietari del disc, aquest podrà passar a mans de tercers com a herència.
I totes aquestes preguntes responen a una certa obvietat, i és que podríem arribar a assegurar que durant dècades la indústria musical se centrava únicament en la venda de discos. En el fons, la música era ‘només’ el valor afegit o l’excusa per fer aquesta venda. A ningú li importava massa què fessis amb el contingut un cop havies comprat el suport, si l’escoltaves amb més gent, o si el comparties o si el regalaves, perquè la base del negoci era el suport, i la resta era massa superflu com per poder-se acotar.
Però l’any 1963, la multinacional holandesa Philips va presentar al mercat un nou sistema d’emmagatzematge d’àudio totalment innovador, que consistia en un cartutx tancat amb una cinta magnètica en l’interior. Inicialment, el producte s’havia dissenyat pel dictat i ús portàtil, ja que la qualitat dels primers reproductors no permetien la reproducció de música. Però uns quants anys més tard, el 1971, Advent Corporation va introduir un nou model de cinta que, combinant la reducció de sorolls Dolby tipus B, juntament amb l’ús d’una cinta de diòxid de crom (CrO2), s’aconseguia un format òptim per a l’ús musical, i per tant, l’inici de l’era dels casset, que va tenir el seu gran boom al llarg de la dècada dels anys 80 del segle XX.
Però aquest boom no es pot entendre només per suposar l’aparició d’un nou suport molt més portable i relativament més econòmic que el vinil, sinó per una important propietat de la cinta de casset: és re-gravable. I això marca un important punt d’inflexió dins de la indústria discogràfica, perquè ara ja no és absolutament necessari comprar el suport casset oficial, sinó que et pots comprar un suport verge, molt més econòmic que el suport oficial, i després d’aconseguir un suport original, gravar-te’l i passar a tenir-ne una còpia més o menys igual, perquè segur que al principi les còpies devien ser d’una qualitat molt qüestionable. Però el més important, el que no havia passat en les dècades anteriors, ara començava a passar. La còpia barata era possible.
Evidentment, la indústria discogràfica no pensava tolerar aquell acte de desobediència que amenaçava amb esquerdar un model de negoci tan estable com aquell, i va actuar. Van aparèixer infinitat de sistemes anti-còpia, que el públic va anar superant un a un, i es van crear fortes campanyes de propaganda on es pronosticava la fi de la música si es continuava -atenció, concepte nou- piratejant la música. Però un dels seus grans errors va ser basar l’incentiu de la compra respecte la còpia apel·lant a la major qualitat d’àudio del suport original… fins que va arribar el CD, i el debat de la qualitat ja només es va centrar en que la pirateria és pirateria i punt. Copiar un CD era vulnerar la llei. Però amb Internet, i entrats ja al segle XXI, el concepte del suport (vinil, K7 o CD) ha desaparegut quasi completament, i el discurs de la indústria musical, ha tornat a adaptar una vegada més la realitat als seus interessos.
Ara resulta que aquelles preguntes que ens fèiem fa unes dècades, i que no tenien resposta, ara sí que en tenen. La indústria musical s’ha cuidat d’explicar-nos que, de fet, quan comprem una cançó o un disc, tan sols estem comprant una llicència d’ús, i que els nostres drets sobre aquesta llicència són molt limitats. Però ara, aquesta manca d’informació contractual ha volgut ser revisada, concretada i explicada a corre-cuita, on cada bàndol s’ha atorgat uns drets adquirits pel temps, que ara xoquen els uns amb els altres.
Per sort, molt més enllà de la indústria, la música continua fent-se i escoltant-se…
Article publicat al blog de l’ESCACC el passat 5 de juliol de 2012
