La primera pedra del que avui coneixem com a Internet es va posar el 29 d’octubre de 1969, però podríem assegurar que no és fins l’agost de 1991, quan el CERN publicà el projecte World Wide Web, i Tim Berners-Lee inicià la creació de l’HTML i l’HTTP, que Internet no començà a assemblar-se una mica a la gran xarxa que coneixem avui en dia. I al cap de res, el 1993, apareixia Mosaic 1.0, el primer navegador web creat pel Centre nacional per aplicacions de supercomputació a la Universitat d’Illionis. Ja ho teníem tot a punt, i va passar el què va passar… Internet va iniciar una expansió exponencial per tot el planeta, que en pocs anys canviaria per sempre més el món de les comunicacions, els negocis i altres tantes coses de les nostres vides.
Durant la segona meitat dels anys 90, gràcies a la senzillesa del codi HTML, milions de pàgines noves apareixien a la xarxa a diari. Internet era una pila d’informació útil, però tremendament mal classificada. I és en aquest escenari quan tota una nova fornada d’emprenedors i d’oportunistes va voler posar-hi remei. Partint de la premissa que Internet era un caos, però que per algun lloc s’havia de començar a navegar, va aparèixer el concepte web del ‘portal’, és a dir, la que havia de ser la nostra pàgina d’inici, o porta d’entrada, quan ens decidíssim entrar a la xarxa. Des d’allà tindríem accés a un cercador rudimentari, i poc a poc, tota mena de serveis vinculats a aquest portal, com ara correu electrònic, fòrums, xats, postals, enquestes, agendes, programació de cinemes i TV, el temps, l’horòscop, sortejos, i com no, tota mena de canals d’informació dividits en diferents temàtiques. Com més usuaris fessin servir el portal, millor. I si a més, el portal podia retenir-los oferint uns serveis que ja no caldria anar a trobar a fora, podrien arribar a detectar els gustos de l’usuari, i servir-li publicitat personalitzada.
La idea semblava brillant i va calar ràpidament. Aviat totes les grans corporacions voldrien tenir el seu portal i que aquest fos el líder. Per aconseguir-ho es gastarien el què fes falta. D’aquesta època, i en un àmbit estatal, segurament la gent encara es recordarà de Terra, Eresmás, Navegalia, Inicia, Telépolis, Ozú, Ya.com, Canal21… Una bogeria, que en plena bombolla puntcom, va créixer desmesuradament i de manera gens sòlida. Mentrestant, sense massa soroll, des de California arribaria un nou cercador, simple, net, amb els resultats no alterats i extremadament eficaç anomenat Google, i la lògica dels portals desapareixia de la nit al dia, coincidint amb la punxada de la bombolla que aquests mateixos webs havien creat.
Una de les conseqüències de tot plegat és que els portals, com a concepte, van desaparèixer de la nostra vida. Google va marcar un important punt d’inflexió en la història d’Internet. Havia ordenat el caos que era la xarxa, i anar a un o altre lloc era fàcil, ràpid i còmode, per tant, ja no era tan necessari tenir tots els serveis agrupats en un web enorme. Així doncs, l’explosió que va seguir a la bombolla puntcom va ser la de la ràpida proliferació de projectes molt més concrets i específics, però d’una qualitat enorme. Amb Google tothom tenia les mateixes possibilitats de ser vist a la xarxa.
D’aquesta nova fornada, alguns dels grans vencedors són projectes socials com Facebook, Twitter, YouTube, Foursquare, Pinterest, Linkedin, Instagram, Tumblr, Spotify, etc. Alguns d’ells fins i tot han creat el seu propi micro-clima, és a dir, una mena de xarxa interna dins de la pròpia xarxa d’Internet, agrupant a centenars de milions d’usuaris d’arreu del món, i erigint-se com un nou model de gestionar la publicitat a un nivell totalment personalitzat per a cada usuari. El somni dels creadors de portals de feia poc més d’una dècada, estava començant a passar a nivell planetari.
Però si aquests grans projectes estaven -i estan- triomfant actualment a nivell global, en un nivell més local, un altre tipus de web està derivant cap a aquells antics portals. Em refereixo als diaris digitals, que si en un inici tan sols es dedicaven a plasmar el diari de paper a la xarxa, aviat sorgirien nous diaris digitals que no tindrien cap lligam amb cap paper i viurien exclusivament a la xarxa. Uns i altres, independentment del seu àmbit d’actuació, centrarien el seu model de negoci en la publicitat, de manera que no és cap sorpresa veure com aquests diaris digitals han anat integrant diferents serveis i recursos per tal d’augmentar la seva audiència, que en última instància equivaldria a poder mostrar més publicitat, i per tant, generar més ingressos.
Com explicava en el meu anterior article, els diaris digitals catalans porten un munt de mesos augmentant la seva audiència. Alguns l’han duplicada i triplicada en els darrers 2-3 anys. I és ben cert que cada vegada hi ha més gent que consulta diaris digitals, i que aquests disposen de més i millors continguts i seccions, així com també disposen d’eines més potents per fer difusió. Però la realitat és també que aquests mateixos diaris digitals, cada vegada ofereixen més serveis als seus usuaris, que sovint van molt més enllà de la simple informació. Són serveis de correu electrònic, blogs, fòrums, xats, diccionaris… i des de fa molt poc, alguns d’ells, com l’Ara.cat, 324.cat, Vilaweb o Nació Digital, també disposen de comerç electrònic integrat en el propi diari. Aquest fet suposa una nova via de negoci molt interessant, que va més enllà de la publicitat, però que a la vegada posa en evidència el fet que els diaris digitals ja no són només simples diaris, sinó que s’han anat convertint en webs de serveis locals, i que per tant, la informació ja no és la única cosa que els usuaris hi van a cercar. De manera que, una vegada més, hem d’entendre que l’audiència total d’un web cada vegada va més deslligada del nombre de lectors del diari.
I si voleu un clar exemple de tot el que us pretenc explicar, entreu a un dels grans portals ‘supervivents’ de la bombolla puntcom, com és Terra, i veureu que aquell portal, ara s’assembla molt a un diari digital. O potser és al revés i són els diaris digitals que ara s’assemblen molt als portals… Que cadascú ho vegi com vulgui!
Article publicat al blog de l'ESCACC el passat 14 de gener de 2013
