Ès ben trist. La selecció catalana de futbol, finalment no jugarà cap partit el proper 14 d’octubre, tal i com s’havia previst en un primer moment. Després va venir la federació espanyola i va dir que res de res. Llavors, els catalans vam dir que no necessitavem el seu permís i que tiraríem pel dret igualment. I els catalans, carregats d’il·lusió i coratge, hem tirat pel dret fins que hem topat amb la realitat. I és que la realitat és que potser els catalans som molt decidits (tot i que jo tinc els meus dubtes), però la resta de federacions esportives a les qui s’ha plantejat de jugar aquest partit enlloc d’Estats Units només s’han mostrat decidides fins que algú els ha fet saber que aquest partit no comptaria amb l’aprovació de la federació espanyola, i de retruc, la UEFA i la FIFA. I les seleccions decidides han decidit. Concretament han decidit no jugar.
Llavors ha aparegut Gibraltar, que actualment està en plena batalla amb la FIFA, que no li reconeix la federació a petició de la sempre democràtica federació espanyola. De manera que si és una federació que no és reconeguda i per tant no depèn d’organs superiors, és com si no existís. Ni a la UEFA ni a la FIFA. Però tampoc ha sortit bé la cosa. Ja no sabem si és que el compte enrere ja havia avançat massa, si és que hi ha hagut pressions de vés tu a saber qui, o bé si és que no s’ha considerat una selecció de prou envergadura… com si per l’objectiu del partit, aquest hagués de ser un punt excessivament important. Al final no jugarem ni contra Gibraltar. Fantàstic!
Però la realitat és la que s’ha viscut, i és que Catalunya no disposa d’amics arreu del món. Ara mateix no hi ha cap estat que s’atreveixi a donar la cara per Catalunya. Per cap motiu. Perquè Catalunya fa molts -massa- anys que camina sola, sense l’ajuda de ningú. Els catalans no són lobby enlloc. No hi ha massa catalans universals que utilitzin la seva capacitat mediàtica per atraure l’atenció dels mitjans internacionals. De fet, ben poca cosa s’ha vist pel món des de que Pau Casals va fer aquell discurs tan bonic davant de les Nacions Unides. No teniem aliats, i no sembla que aquesta situació hagi de canviar immediatament.
Ja ho deia Carretero fa uns dies quan proclamava que a diferència d’altres territoris, Catalunya no tenia cap mena de suport internacional. I té raó. L’estat americà d’Idaho va votar ja fa uns anys una proposta a favor de l’autodeterminació d’Euskadi. Nosaltres, ni tan sols som capaços de jugar un partit de costellada si no gaudim d’un consentiment superior. La sensació de solitud és tan gran, que espanta!
