Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

El circ de l’Estatut continua

|

- Publicitat -

El circ de l’Estatut és com el Cirque du Soleil, que continua temporada rere temporada. Recordo que el xou va començar a presenciar-se públicament en el darrer govern de Pujol, aquell en que el PP va fer de crossa a Convergència. Pujol havia adoctrinat el poble català durant més de dues dècades amb el famòs "ara no toca", però el poble català es va cansar d’esperar i va començar a voler fets, perquè malgrat els tòpics (i utòpics) eslògans de Montilla, el poble català realment vol fets, i no paraules. Després, amb el relleu de Pujol, les coses es van començar a accelerar, i el poble català realment va començar a creure’s que ara que Pujol ja no hi era, realment era el moment. Ara sí que tocava!

Esquerra va pujar, primer en les municipals, i després a la Generalitat de Catalunya, on acabarien fent president Maragall. Això va suposar un atac de banyes al bàndol convergent, que es va veyre obligat a tornar a treure la senyera que tenien desada feia temps a l’armari i començar a reinvindicar catalanisme, amb la sana intenció de recuperar l’electorat catalanista que havia anat a parar a Esquerra. Mentrestant en Maragall s’ho va jugar tot creient-se que realment podia existir una Espanya plural, i aquest nou Estatut n’havia de ser la prova. Va anar a totes fins al final, quan som molts els què suposem que va acabar aprovant coses inaprovables pel seu propi partit, amb la única intenció de poder acabar la feina i poder sortir per la porta del davant i apareixent als llibres d’història com l’alcalde dels Jocs Olímpics i el president de l’Estatut. Era tan evident que el seu propi partit no hi estava d’acord, que no només hi va haver cares llargues el dia que es va aprovar el text, el 30 de setembre de 2005, sinó que com una cosa totalment normal, alguns dels membres que es va cuidar de redactar l’Estatut a Catalunya, com en Miquel Iceta, a l’endemà seia a la taula on es començaria a retallar el mateix text que havien el·laborat. D’una coherència total, vaja.

Publicitat

Dos dies després d’haver aprovat el text, ningú del partit socialista (català i/o espanyol) es recordava ja de la promesa de Zapatero d’aprovar el mateix text que aprovés el parlament català. I així doncs, mentres no perdien el temps en esmolar les tisores o el "rodillo", com deia Alfonso Guerra, els polítics catalans anunciaven arreu que no hi hauria renúncies de cap mena. Tots s’omplien la boca orgullosos de la gran feina en equip i del treball d’unitat política. Però igual que passa al conte d’els tres porquets, quan va venir el llop només li va caler bufar una mica per tirar-ho tot per terra. La unitat va desaparèixer de la nit al dia, i totes les proclames irrenunciables van passar a ser directament renùncies quasi voluntàries. Era més important tancar el tema que el propi contingut del text. Els empresaris catalans i els polítics espanyols (que en algunes coses s’assemblen molt), començaven a tenir pressa amb tota aquesta martingala.

Al final, tant hi va fer si al carrer hi van sortir un milió de catalans o només mig milió, ja que el nombre de catalans defraudats i decepcionats per com havia anat tot plegat era elevadíssim. Tot i així, l’esgotament era tal, que es va votar que sí, només amb la intenció de poder matar el tema d’una vegada. La societat catalana estava esgotada que crec que haguessin votat que sí a una proposta de posar canons apuntant les ciutats catalanes si això significava acabar amb aquest circ tan lamentable.

Els polítics però, són d’una altra raça. Els polítics no persegueixen objectius, a no ser que això impliqui sortir a les fotografies i tenir més poder, o visceversa. Aquests dies hi estan tornant. Veure Òmnium Cultural demanant que no es retalli l’Estatut després de demanar-ne un "sí" és lamentable. Però més lamentable és veure alguns dels protagonistes que van propiciar les majors retallades del text, s’interessin per la qüestió. Alguns polítics ens diuen que una tercera retallada (la del Constitucional) és totalment inadmissible, com inadmissible era que el govern espanyol retallés el text, o com inadmissible era que els propis polítics catalans en fessin un text massa limitat. Sempre és inadmissible, però sempre acaben cedint. I llavors, aquests mateixos energúmens ens volen fer creure que l’únic mentider de la pel·lícula és el Sr Zapatero i les seves promeses, com si les seves pròpies declaracions no fossin tan trascendentals. És a dir, que alguns polítics estan a favor d’una primera retallada i d’una segona… però mai, en cap cas, d’una tercera. I volen que els creguem, clar. És que ja ningú es recorda d’allò que al final, l’únic que es té en compte són els fets… i no les paraules?

I bé, vull acabar parlant d’Inciativa, de qui no n’he parlat en tot aquest article fins ara. Però si els deixo pel final és perquè com tot bon circ, l’actuació dels pallassos es guarda pel final de tot, com és el cas. Perquè tota la gran aportació dels eco-socialistes (o pseudo-socialistes directament) va ser la de muntar un bus: el Bus de l’Estatut. Servia per fer algun titular més o menys cordial, però per res més. Perquè si realment havia de recollir l’opinió ciutadana, em pregunto on van anar a parar les demandes més sol.licitades. Em refereixo a aquelles que sumaven majoria i que demanaven un estat propi, concert econòmic, seleccions pròpies, traspàs  de ports i d’aeroports, etc. Els únics ciutadans que es van interessar realment pel redactat d’aquest text tenien molt clar què hi havia de sortir, i així ho van demanar. Però com sempre, al final, cap polític va escoltar el poble, i quasi cap polític va dir la veritat. Això sí… ara tothom està molt indignat. Doncs mira, a veure si aprenem que les coses s’han de demanar quan toca, i no després. O no em vam aprendre amb la Constitució i l’Estatut del 79?

Publicitat

Opinió

Minut a Minut