Començo el post d’avui amb un títol que fa referència al gran llibre que porta per títol ‘La independència i la realitat’ del també gran Hèctor López Bofill. Aquests dies són dies que el món parla d’independències. L’exemple més proper és la recent constitució de l’estat de Montenegro. Però no és l’únic cas. Aquests dies el debat s’ha reobert (si no és que ja és un debat eternament obert) arran de les darreres eleccions al Quebec. El resultat no ha estat massa esperançador. Tot i així, l’assumpte ha arribat a Escòcia, on se celebren eleccions demà mateix. Tot sembla indicar que el futur president d’Escòcia serà Alex Salmond, líder de l’Scottish National Party (SNP), a qui aquest diari ha tingut el plaer de poder entrevistar. Sigui quin sigui el resultat final, és evident que alguna cosa s’està coent allà a dalt, i sembla que al gran imperi de Londres no ho veu amb massa bons ulls. Però ja tindrem temps de parlar d’Escòcia quan tinguem els resultats.
L’afer de la independència també s’està fent escoltar, i de manera més que rellevant arran del cas del Sàhara, una ex-colònia espanyola que actualment està sota el domini del Marroc. De moment tenim al Rei dels espanyols, que vés per on, està disposat a parlar-ne. I el cap del govern, Rodriguez Zapatero, ja ha desautoritzat el cap d’estat. I de moment, malgrat aquesta irreverència tan grossa, no salten les alarmes. El Sàhara és un dels grans temes tabú (i n’hi ha tants) de la gran Espanya, així com el cas de Ceuta i Melilla, unes colònies que recorden molt al cas de Gibraltar… però sembla que Espanya només opta per demanar i implorar, sense posar-se com a exemple. Veurem com se’n surten amb l’afer del Sàhara, ara que el Front Polisario ja ha aconseguit captar l’atenció de les Nacions Unides. A veure si cada vegada més gent trucarà allà dalt enlloc d’anar a trucar a casa del dominador.
A Catalunya, disposem d’uns nivells d’independentisme que no són precisament baixos. En molts d’aquests llocs, hi ha hagut nivells d’independentisme molt menors, però avui són centres d’atenció mundial perquè les possibilitats reals que tenen de convertir-se en un nou estat, són més que evidents. La diferència és que aquests pobles han disposat de les eines necessàries per tal de generar aquest debat social. Només amb debat i informació es pot prendre una postura adequada a les necessitats. Si les coses ja ens anessin realment bé tal i com estem, ens ho podríem rumiar. Però sense debat, senzillament no hi ha absolutament res a debatre. Sembla evident.
Si prestem atenció a les informacions que difon la Corpo, veurem que sempre s’ha mostrat poc motivada a generar qualsevol mena de debat polític. Ni tan sols ha tret grans titulars advertint a la ciutadania dels grans problemes que ens provoca el dèficit fiscal. Evidentment, aquests dies, en parlen poc d’Escòcia, el Sàhara i el Quebec. No dic que no en parlin, només dic que en comparació a les hores que s’han abocat a les eleccions franceses, quasi no s’ha parlat de l’evolució política de països que aspiren a la independència. I si representa que els mitjans de la Corpo han de mostrar el que la població catalana vol veure, hauria de saber que hi ha un important percentatge de la societat del país, que vol la independència. I aquesta gent vol que se’n parli, ja que aquests mitjans són al servei de la seva gent.
Em costa d’entendre perquè la independència no és un assumpte més habitual en les tertúlies que s’emeten. I de la mateixa manera em costa d’entendre perquè podem escoltar grans taules rodones on es parla del conflicte basc, que no pas referents al conflicte català? Es dedica més hores a parlar d’Euskadi que de Catalunya. És com si ells realment formessin part d’un territori que aspira a independitzar-se i nosaltres no. Serà que els resultats del share no són més que notables quan s’han emès debats sobre l’autodeterminació o quan s’han passat reportatges o documentals que parlen sobre la matèria. No em crec que tan bones dades no demostrin que la independència és un tema d’interès social.
En fi, no ho dic jo… serà millor mirar els fets. A veure aquests dies quanta atenció rep Escòcia i quanta atenció rep França. Mirem com se segueix l’evolució d’un territori que aspira a la independència i mirem com també se segueix la d’un territori centralista i poc curosa amb les seves (nostres) minories.
I si no, ara venen les eleccions a Irlanda. Anirem veient!
