L’endemà d’Almansa

Avui és 25 d’abril. No massa gent al Principat sap que avui se celebra la derrota valenciana a la batalla d’Almansa. Les tropes de Castella, guiades per Felip V van ocupar per dret de conquesta el Regne de València i en van eliminar els drets dels seus ciutadans (furs). La idea de constituir la ‘gran Espanya’ ja només tenia dos territoris per conquerir: el Principat i les Illes. Posteriorment, amb el Tractat d’Utrecht de 1713, l’Arxiduc Carles que donava cobertura al Principat i a les Illes es va desdir del conflicte, i va servir en safata d’or la resta dels nostres territoris a l’imperi de Castella. I després de la cruel batalla, va venir el Decret de Nova Planta que, malgrat digui el Borbó actual, ens prohibiria fer servir la nostra llengua, amb una repressió que ha arribat fins als nostres dies. En un dia com avui, Castella va iniciar el setge als territoris catalans. D’això en fa avui exactament 300 anys.
 
Mirarem la premsa, la ràdio i la televisió. Els d’ací al Principat. Alguns, tal i com s’escau amb el protocol, faran l’article de rigor i fins i tot potser en faran alguna columna d’opinió sobre el tricentenari de la batalla. De reflexionar en sabem molt els catalans del Principat. Demà però, ja ningú se’n recordarà, com tampoc se’n recordaven ahir. Per a molts principatins, els valencians són només el cosí pesat. Un fet quasi curiós que fa preguntar-nos si realment som família. Parlen els fets, clar. Les capçaleres n’han anat plenes aquests dies. Totes parlaven del tancament de TV3 al País Valencià i tots els catalans del nord estavem molt preocupats. Com s’ho farien pobrets -els valencians, clar clar- si no podien veure la nostra televisió. La televisió bona i amiga… i no allò horrible que tenen ells. Parlo d’una televisió que en prop de 15 anys de vida han aparegut tan pocs valencianoparlants, que es podrien comptar amb els dits de les mans. Volem que TV3 sigui la televisió dels Països Catalans, però no permetem que qualsevol dialecte de més enllà de la ronda de dalt pugui obtenir massa quota de pantalla. Tenim una gran cadena que diu ‘llevant’ per parlar del País Valencià i que mira cap a un altre cantó quan algun casal apareix cremat en algun poble d’Alacant o Castelló.
 
Em fa molta ràbia que mig Principat posi el crit al cel quan se’ls fa saber que la seva cadena de televisió, és a dir, la nostra, no es podrà veure més avall d’Alcanar. Ens sentim atacats i ho considerem una ofensa. Però ara, finalment, una volta arreglat pels péls tot l’assumpte a través de la via judicial, passaran uns quants dies i ja no tornarem a pensar amb què coi passa allà abaix. La gent que fins fa uns dies ens importaven poc, ara segurament ens importaran menys. I continuarem mirant als valencians com una espècie curiosa, que -diuen- són família nostra.
 
Només ens caldria baixar alguna vegada per les terres valencianes, i anar més enllà de les platjes que envolten Marina d’Or… potser descobrirem tot un poble, que fa mans i mànigues per intentar continuar fent el seu dia a dia. Lluitant contra els elements només amb la intenció de poder fer servir la llengua que parlen a casa. Perque més enllà dels tòpics, trobarem una gent que sí que són família nostra, i que estan fent un sacrifici enorme per poder arribar a tenir la meitat del que tenim nosaltres ací al Principat. Però demà, molts, ja no se’n recordaran… i es pensaran que si estem com estem és perquè Barcelona va caure l’11 de setembre de 1714. Però la veritat és que Barcelona també va caure el 25 d’abril del 1707. Avui fa 300 anys!