Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Respecte és auto-respecte

|

- Publicitat -

És ben sabut que a Holanda és legal el consum de derivats del cànem. Es poden menjar, beure i fumar amb total legalitat. La legalitat d’aquell país, és clar. Però en el moment en que algun ciutadà vol practicar aquest consum fora de les zones clarament establertes per fer-ho és multat sense dilacions. A Holanda la llibertat té unes fronteres, que tot i que són generoses també són, a la vegada, completament estrictes.

A l’estat espanyol no és legal el consum del cànem, ni en els casos mèdicament necessaris. La llei espanyola, a diferència del cas holandès, té unes fronteres completament estrictes, però molt generoses en la seva aplicació. La llei diu una cosa, el ciutadà en fa una altra, i l’autoritat no hi intervé massa entenent que les lleis no són per acomplir-les de manera estricta. Només cal olorar una mica quan es passeja pel carrer i hom podrà veure que el consum de cànem gaudeix d’una llibertat quasi total. O ja posats, només cal veure que el límit de velocitat en una autopista és de 120 km/h, quan la gran majoria de vehicles la sobrepassa amb escreix, i com un fet habitual aquesta velicitat sense massa por de ser multats (especialment en les autopistes on la freqüència de radars és més aviat baixa). O bé en casos com la prostitució, la venda ambulant, la mendicitat, i un llarg etcétera d’activitats, que tot i que la major part de la ciutadania sap que són activitats il·legals, tampoc troben massa greu que la autoritat no apliqui la llei d’una manera més o menys estricte. La societat espanyola assumeix que les lleis són, perquè ens entenguem, únicament orientatives.

Publicitat

El més greu de tot plegat però, és que aquesta manera de fer tan espanyola ha aconseguit apoderar-se del bon saber fer característic dels catalans. D’aquesta manera, cada vegada hi ha més lleis a Catalunya, que malgrat la seva bona intenció al final tenen una aplicació nula o quasi nula. Els polítics legislen en clau partidista, venent la fita com un èxit sense precedents, però després no faran cap esforç perquè aquesta es compleixi ni poc ni molt. La ciutadania només sol servir com a font de vots. Tot per el poble, però sense el poble que deien els dèspotes il·lustrats.

I mentre, com sempre, la ciutadania assumeix que disposa d’unes lleis d’una efectivitat zero i per tant assumeix també la tasca de policia. Quan és ben sabut que no hi ha res més segur que posar a algú a sou a vigilar per tal que la llei funcioni com s’ha previst que hauria d’anar un cop aprovada. O algú s’imagina que haguéssim de ser els propis ciutadans els qui denunciessim els vehicles aparcats que han soprepassat el límit horari de la zona blava? Perquè es creen doncs lleis de primera (amb garantia de compliment) i lleis de segona (amb compliments puntuals quan de tant en tant s’escau per caure bé a la ciutadania)?

Demano als senyors polítics, siguin del partit que siguin, que mirin de ser una mica més conseqüents amb les lleis que aproven. Perquè si ni tan sols nosaltres fem cas a les nosters pròpies lleis, aviat tothom sabrà que les nostres lleis no tenen cap mena de valor. Si no ens respectem a nosaltres mateixos, ningú de fora ens respectarà mai. I mira, ara mateix em ve al cap la Llei de Política Lingüística i tot l’afer d’Air Berlin. Perquè serà…?

Publicitat

Opinió

Minut a Minut