El 18 de febrer de 2006, ara fa una mica més d’un any i mig, una processó humana va inundar els carrers del centre de Barcelona. Indistintament de la xifra d’assistents finals, és indiscutible que aquesta va ser una de les manifestacions en clau catalanista més massives i multitudinàries que es recoden en molts anys. Un èxit total!
La manifestació va ser organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), amb el clar suport d’Esquerra, que va acabar de donar el cop de mà definitiu. La resta de partits de l’arc parlamentari van optar per no sumar-se a la convocatòria. Especialment CiU, que va pensar que seria una manifestació de tercera divisió. Però el resultat final no només no va ser així, sinó que la concentració va agrupar a gent de la majoria dels partits polítics… També d’aquells que, com CiU, no havien volgut donar suport oficial a la manifestació.
Va ser un error important, i CiU va perdre aquesta petita batalla per liderar el catalanisme social. Finalment, va ser conseqüent i CiU va pactar amb Zapatero un Estatut que no pretenia decidir res. Però l’espina ja estava clavada.
CiU… Bé, Convergència, parla aquesta dies de refundar el catalanisme i de tornar a esdevenir el famòs i clàssic ‘pal de paller’ en un discurs d’una ambigüitat total. Però Convergència sap perfectament que si vol tornar a ocupar càrrecs de decisió i poder haurà de fer alguna cosa que demostri o justifiqui aquesta proclama d’intencions i aires de canvi.
Llegint la premsa d’ahir, crec que Convergència acaba de trobar aquest cop d’efecte. Convergència muntarà la seva pròpia manifestació. El seu propi 18-F. Però evidentment, la manifestació no pot ser en contra d’un Estatut que ells van ajudar a aprovar. El motiu serà el caos d’infrastuctures que està patint Catalunya darrerament. De moment, sembla que ningú ha fet cap moviment per abanderar i liderar a tot aquest col·lectiu social que agrupa a gent de tots els colors, que senzillament comença a estar una mica farta d’haver de suportat tota mena de penúries provocades per un expoli econòmic i material que el Principat està patint des de fa una pila d’anys.
Parlem d’apagades elèctriques, cues quilomètriques als peatges (que duren i duren), el caos amb la RENFE, la marginació de l’aeroport del Prat, els fatídics inconvenients d’un TGV que sembla que no acaba d’arribar mai, dels impediments per crear importants centres de decisió a Barcelona (ara mateix penso amb Gas Natural)… i sobretot per la manca de responsabilitats sobre tot plegat, i les mentides in crescendo de Zapatero. Ningú assumeix mai res. Sistemàticament, mai hi ha dimissions. Tot va bé diuen. A Madrid, clar. Però aquí la gent cada vegada està més emprenyada i les eleccions espanyoles són cada vegada més a prop. I tan se val si s’ha d’inagurar una estació fantasma del TGV a El Prat per tal de poder fer una foto tallant la cinta abans dels comicis. Els vots del cinturó bé s’ho valen.
Convergència ha trobat la gran sortida. Un atac a Zapatero a través d’una gran manifestació tornarà a acostar Convergència a la gent del carrer. La gent inclús no habitual potser. La gent de la famosa corona vermella, que estan patint com mai tots aquests mals. I segurament és una decisió arriscada que encara deuen estar sospesant al carrer Córsega. Enfrentar-se a Zapatero és oblidar-se d’aconseguir grans tractes a Madrid. Però fastidiar a Duran i demostrar que potser es van equivocar amb la confiança de Zapatero potser també s’ho valen. A més, segurament CiU no aconseguirà res a Madrid, però un acte d’aquesta magnitud, segur que els acosta una mica més a la Plaça Sant Jaume. Als dos costats de la plaça, clar! Només caldria un petit esvoranc (un forat, vaja) a prop de la Sagrada Família, i Hereu ja podrà anar-se acomiadant de l’alcaldia.
Per tant, veient tot aquest panorama és evident que si no hi ha moviments des de l’òrbita d’Esquerra amb voluntat de liderar el catalanisme, segurament acabaran perdent una batalla que pot acabar suposant molt més del què sembla. Ara, més que mai, i amb les eleccions estatals a la cantonada és hora de que Esquerra demostri que si vol aconseguir el vot d’esquerres catalanista. Perquè ara més que mai, el vot d’esquerres en clau espanyola sembla que no acaba de funcionar. Ara és el moment d’evidenciar la realitat. Demostrar que Madrid ens tracta a tots igual, indistintament de que ens sentim catalans o espanyols. Perquè a ulls de Madrid tots som iguals de catalans quan paguem un peatge, quan ens quedem sense tren o quan ens quedem a les fosques.
Mentrestant, si tot va en la línia de com va ara, i ningú més és capaç de liderar tota aquesta indignació sembla ser que Convergència acabarà tenint el seu 18-F, i Zapatero, amb tantes mentides, acabarà tenint el seu 11-M. El temps dirà…
