Gràcies a les xarxes socials i la bona tasca dels mitjans de comunicació hem pogut anar descobrint poc a poc el perfil dels possibles futurs regidors a l’Ajuntament de Barcelona. És una tasca més que necessària en els temps que vivim, és com una dutxa de transparència i democràcia en un terreny que fins ara sempre havia estat molt amagat. La política està fonamenta en la confiança, tant per part dels que l’exerceixen com del ciutadà envers dels seus futurs “administradors” del bé comú. És important saber-ho tot sobre les persones que pretenen governar, en aquest cas, el transatlàntic que és la meva ciutat, Barcelona, i crec que ho estem aconseguint.
Diverses enquestes sobre la futura composició de l’Ajuntament de Barcelona donen com a segona força o fins i tot com a guanyadora a Barcelona en Comú, liderada per l’activista Ada Colau. Sembla ser, com he dit abans que sabem prou de les persones i especialment d’ella (en sabem tant que a la butlleta de vot apareixerà la seva fotografia) però crec que els mitjans han deixat un buit enorme, un bon forat informatiu sobre el que hi ha al darrera dels ideals d’aquest “nou” partit que vol prendre “possessió” de Barcelona i que es diu Barcelona en Comú. A continuació us donaré algunes respostes però també deixarem molts interrogants:
Barcelona en Comú és un plagi del crit revolucionari que empraven a París els “sans culotte” contra el règim Bonapartista. La Comuna de Paris era una barreja de llibertarisme anàrquic i de precomunisme soviètic, que va acabar tan malament com havia començat.
De revolucions, la historia n’està plena. I seguirà. La voluntat d’un canvi radical que alteri les bases del règim establert, no s’acabarà mai. I la revolució es va adaptant a les circumstàncies de cada moment històric. Avui els “sans culottes” són diferents; els protagonistes canvien, els objectius es mantenen.
El que cal preguntar-se és per què es vol amagar la voluntat revolucionària i els seus orígens. En un moment donat, els comunistes europeus van deixar el nom per refugiar-se en denominacions que, fidels als mateixos principis, es desvinculessin del record del comunisme. Després, fins i tot les noves denominacions van ésser abandonades per deixar pas a plataformes més difuminades i imprecises, darrera de les que, fidelment, hi bateguen les mateixes palpitacions revolucionàries.
Per què? Els socialistes es diuen socialistes o socialdemòcrates; els democristians es diuen democristians o social cristians, els lliberals segueixen anomenant-se lliberals; i els conservadors anglesos guanyen les eleccions postulant-se com a conservadors. Per què els comunistes s’obliden del seu nom i, fins i tot, s’ofenen quan se’ls hi recorda? No serà perquè el que representen té l’aval de tots els fracassos del món? No serà perquè la misèria ha acompanyat el seu projecte de progrés? No serà perquè allí on les seves idees han prosperat durant alguns anys, han deixat enrere el regust del totalitarisme depredador més gran de la historia?
Si els comunistes no son comunistes, que ho diguin. Si Barcelona en Comú no té res a veure amb el marxisme-leninisme que ho digui. Que ho diguin els que, des d’ICV hi figuren com a candidats; que ho diguin els que s’han discutit amb els comunistes perquè no ho eren prou. Que ho diguin. Que siguin transparents. Això també és corrupció. La més evident. La més dolorosa.
Joan Contijoch i Costa
Advocat i Politòleg
