Una peça històrica triada per Josep Maria Casasús i publicada a l’Ara Balears del 21 de febrer d’enguany, m’ha fet reviure, recordar i constatar un concepte molt important per a l’ensenyament d’una llengua, com és el de l’ortografia natural. Va ser l’article L’ensenyament de l’ortografia (III) d’Eugeni d’Ors, ‘Xènius’, el 1916. Deia Eugeni d’Ors: “L’estratègia pedagògica té sens dubte solució fàcil, tota indicada, per a cada un d’aquells casos extrems: en els infants dotats d’”ortografia natural”, l’aprenentatge podrà ésser tot ell reduït a la lectura. En els “oblidadors” vist que la repetició de les imatges òptiques no fixa el record, caldrà recórrer a un tossut aprenentatge motriu: caldrà forçar a escriure, en còpia o dictat; i un cop corregides les faltes, a escriure de nou, també en copia o dictat, les paraules corregides… En una altra part diu: Els dotats d’”ortografia natural” son, simplement, els artistes de la lectura.” Em va impressionar comprovar com 40 anys després i més (els 50, els 60, els 70…) patíem el sistema dels “oblidadors”. Aquest sistema es va allargar en el temps i esperam que avui s’hagi superat. El concepte d’una ortografia natural innata o adquirida a través de la lectura no és el que es maneja devers l’escola, però té la virtut de donar molta importància a la lectura, que és un mètode excel·lent per superar l’ortografia natural i l’arbitrària.
Al mateix temps que s’escrivia aquest article, Alexandre Galí posava les bases de l’ortografia natural que vaig aprendre els anys 80 a les escoles d’estiu de Palma, i que després durant anys es va ensenyar a l’Escola de Magisteri, i que hem de suposar que s’ensenya avui, a la UIB als futurs mestres. L’ortografia natural representa l’estadi del coneixement de l’ortografia de qualsevol infant que separa correctament les paraules i que representa els fonemes per signes correctes equivalents. Vàrem aprendre que eren faltes d’ortografia natural, les transposicions, les omissions, les alteracions, addicions o divisions de lletres i paraules, errades a l’hora d’escriure gue, gui, que qui i confondre la r amb la rr o al revés.
Un aspecte important és saber que l’ortografia natural se supera al voltant dels 8 anys, és a dir, durant el 3r curs de primària, i, que les faltes corresponents a l’ortografia arbitrària, com per exemple, els accents, no s’haurien de comptabilitzar com a errada durant el primer cicle de primària, encara que s’han de mostrar i corregir correctament.
De totes maneres, si a la UIB ja no s’ensenyen les tècniques de l’ensenyament de l’ortografia natural i l’arbitrària, cada una en el seu moment, existeix el perill que qualque mestre faci cas al currículum que parla d’ortografia correcta a primària, que és el que s’ha d’adquirir en acabar el darrer curs, és a dir, el sisè, i que ja es vulgui exigir l’ortografia correcta al mateix temps que s’aprèn a llegir en els primers cursos de primària. La qüestió de l’ortografia a l’escola i la puntuació dels escrits i els dictats sempre ha estat un vertader problema, quan a mi em costava llegir escrits a la pissarra per mestres, que no en tenguessin cap, de falta. Així que, a l’ensenyament de qualsevol llengua, en primer lloc, l’expressió oral, i en segon lloc, arribarà l’expressió escrita. Si l’escola aconsegueix fer bons lectors en qualsevol llengua, l’aprenentatge d’aquesta va sol.
Per tant, a primer i segon de primària, s’ha de tenir en compte l’ortografia natural de Galí; si algú aconsegueix l’ortografia natural d’Eugeni d’Ors, li direm que ha tengut molta sort o ha llegit molt, però en cap cas no es pot exigir encara l’ortografia correcta de què parla el currículum.
