Batles contra els drets lingüístics dels seus votants

               Els drets lingüístics són els “drets d’una comunitat lingüística a poder organitzar la seva vida pública, cívica i oficial en la llengua pròpia dins del territori considerat tradicionalment com a seu. No es tracta, doncs, dels drets dels individus com a éssers aïllats, sinó d’aquelles garanties necessàries per a assegurar l’existència de la comunitat, de la cohesió en una determinada llengua.” (Definició extreta del Diccionari de Sociolingüística de  Francesc Ruiz, Rosa Sanz i Jordi Solé). Si ens cenyim al territori format per les Illes Balears, parlarem de la llengua catalana i de la necessitat de guardar la cohesió de la comunitat lingüística existent. Per tant, és lògic i natural pensar que a les Illes Balears s’organitza la vida pública, cívica i oficial en la llengua catalana.
           
             Doncs, ves per on aquest territori compta amb un govern del PP (elegit pel poble), el qual no es deu considerar pertanyent a aquesta comunitat lingüística, perquè està disposat a eliminar els drets lingüístics dels i de les indígenes d’aquest país, ells en diuen regió. Es disposen a legislar en contra del dret dels administrats a poder ser atesos en la llengua pròpia i oficial del territori. Si eliminen el requisit de conèixer la llengua catalana per poder accedir a llocs de feina de l’Administració, a més de deixar mal parats a tots els que han estudiat tota la seva vida aquesta llengua, priven dels drets lingüístics a tota una població, que ja ha sofert segles de repressió i ignomínia contra la seva llengua.
           
            Davant aquesta situació, el Diari de Balears va enquestar els batles del PP dels pobles de l’interior de Mallorca, on l’onada immigratòria i turística no ha impedit que segueixi havet-hi més parlants en la llengua pròpia, és a dir, on no és possible trobar batles que intervenguin en els plens de l’Ajuntament en altra llengua que no sigui la catalana, com passa a Palma o a Calvià. Davant la pregunta sobre si el català ha de ser un mèrit o un requisit, dels 22 batles als quals se’ls va demanar aquesta qüestió, només un o dos, perquè les respostes eren bastant imprecises i ambigües, varen defensar que fos un requisit; cinc o sis més varen opinar que depenia del lloc de feina, ja que defensaven que la gent que es trobava cara al públic havia de conèixer obligatòriament la llengua catalana i els 14 o 15 restants, trobaven que era suficient considerar-lo com a un mèrit. Fins i tot, el de Santanyí no va voler ni parlar-ne, perquè és un dels que té ben clar què és allò que defensa el president José Ramón Bauzá, és a dir, obediència cega. Així són certs batles mallorquins d’esplèndids. Fins i tot poden regalar la llengua. Són ben igual que algun d’aquests fills que a certs hospitals robaven a les seves mares, dient-los falsament que havien mort, mares que no havien volgut morir sense saber si els seus fills vivien. Imaginau-vos doncs, que es troba un d’aquests fills i quan es demostra amb l’ADN que realment és fill d’aquest mare que tota la vida l’ha cercat, renunciàs a ella, no volgués saber-ne res, perquè es conformava amb la que l’havia adoptat. Aquesta gent ha adoptat el castellà i s’avergonyeixen de la seva llengua, per això no la defensen. El poble que els vota algun dia descobrirà l’engany. Esperem que encara hi siguin a temps i que la seva mare no sigui morta.
           
            Les seves contestacions feien pena. No són comparables ni tan sols a les respostes dels negrets que avorrien el color de la seva pell, quan se’ls demanava si estaven satisfets essent així com eren. Tanta sort que encara queda molta gent d’aquest poble, que defensarà amb tota la força de la raó i de la justícia, si n’hi ha, allò que defensen tots els pobles del món: que les persones que pertanyen a l’Administració pública dominin la llengua pròpia del poble.