Ja sabem que els que han renegat de la seva identitat per adoptar-ne una altra que han cregut superior i els que la desconeixen perquè els li han amagada, que és el mateix que robada, creuen tot el contrari del que diu el títol d'aquest escrit. Inventen paraules que no existeixen, però que pretenen que molestin als que es mantenen amb els peus sobre la terra i amb el seny produït per la catalanitat que va arribar a aquesta terra fa quasi vuit-cents anys. Les persones que segueixen el curs de la història saben que si no hi ha una altra involució, una altra persecució i una altra repressió, la veritat i la realitat s'aniran estenent poc a poc per tot el territori. La catalanitat es troba en la memòria remota de moltes persones i els fets retorçuts dels que han volgut fer-les perdre la personalitat i convertir-les en desmemoriades estan perdent la seva força. L'autenticitat sempre acaba obrint-se camí.
Sempre que escric ho faig induït per alguns fets que passen o han passat, o pel que es conta a algun dels textos o llibres que llegesc. El que m'ha fet reflexionar i tractar aquest tema és una de les peces històriques triades per Josep Maria Casasús, al diari Arabalears del diumenge 8 de gener de 2017; es tracta de l'article de Joan Crexells, L'endemà de les festes (II), que va publicar a La Publicitat el 13 de febrer del 1923. Crexells, en aquest article, tractava el tema d'una conferència de Francesc Cambó, que havia parlat del que farien els catalans l'endemà de les festes per la independència de Catalunya. I Cambó havia conclòs que els catalans no podien fer grans coses. Joan Crexells (escriptor i intel·lectual català, que estudià comerç, filosofia i dret a la universitat de Barcelona i també als estudis universitaris catalans. Interessat en la problemàtica del pensament, i per això aprofundí els estudis de grec, de filosofia i de pedagogia. Estudià filosofia del dret amb Eugeni d'Ors a Barcelona i amb Rudolf Stammler, a Berlín) no creia que els catalans haguessin de renunciar a fer grans coses.
A la primera part d'aquest escrit parlava sobre el fet que l'extensió de Catalunya, que comparava amb Bèlgica, Noruega i Dinamarca no produïa cap motiu per no poder-se convertir en independent, i que una vegada aconseguida la independència podia anar de bracet amb Espanya per fer grans coses, i si Espanya ja no servia per això, ho podia fer al costat d'una altra potència que tengués assegurada la possibilitat de fer grans coses. Però el fragment que més em va cridar l'atenció, va ser aquest: “Molt més favorable fóra la situació si la independència no comprengués solament el Principat, sinó València i Mallorca. Aleshores, l'extensió d'algunes petites nacions independents d'Europa, comparades amb la de Catalunya, foren aproximadament les següents: Bèlgica (30.000 km2); Holanda (34.000 km2); Suïssa (41.000 km2); Dinamarca (43.000 km2); Catalunya, València i Mallorca (60.000 km2). […]” No utilitzava el nom habitual avui de Països Catalans (nom utilitzat per primera vegada pel valencià Benvingut Oliver, devers el 1875; curiosament aprofit per dir que el terme pancatalanisme va ser usat per primera vegada per Josep Pijoan el 1899), i, en canvi, parlava de Mallorca en lloc d'Illes Balears, segurament recordant el regne de Mallorca. Si estava preocupat per l'extensió i hagués parlat dels Països Catalans, l'extensió hagués superat els 70.000 km2.
Joan Crexells acabava el seu article amb la reflexió següent: “En tractar de la viabilitat de Catalunya independent, sempre s'ha d'examinar, al costat de la que comprengués només la Catalunya del Principat, la que comprengués tots els països de de llengua catalana que són dintre l'Estat espanyol. Jo crec que aquest és, justament, el cas més probable. No desconec que el sentiment de catalanitat a València i a Mallorca està poc desenrotllat. Però pensem primerament que a València i a Mallorca, com a Catalunya d'ençà de la Renaixença, la poca o molta catalanitat que hi hagi mai no ha disminuït, ans bé sempre ha anat en augment.” S'equivocava en el concepte de probabilitat, ja que l'Estat espanyol durant aquest segle ha fet molta feina per esborrar el sentiment de pertinença català. Són múltiples els exemples. Són múltiples les causes que han fet que es produís l'alienació a les ments de moltes persones. S'ha perseguit la llengua catalana, la principal eina de la catalanitat i s'ha produït la castellanització general de tota la població dels Països Catalans.
S'ha de tenir en compte que el mateix any que escrivia aquest article, uns quants mesos després arribava la dictadura de Primo de Rivera; durant aquest temps, per tant, hi ha hagut dues dictadures, la segona de quasi quaranta anys, quan es va produir l'escolarització general de la població que va ser el motor principal per a la castellanització, es va generalitzar l'accés als mitjans de comunicació en castellà i es va produir la immigració interna dins el mateix Estat, moltes vegades provocada pels ministres de torn, perquè ajudassin a la castellanització de les terres que tenien una altra llengua, juntament amb la consigna que era una falta d'educació no parlar en castellà a les persones nouvingudes. Aquesta manca d'educació ha desaparegut quan han arribat immigrants d'altres llengües. De totes maneres, el sentiment de catalanitat augmenta, malgrat tots els obstacles existents, com augmentava fa quasi un segle.
