Un dels pocs avantatges de covar una grip és que res t’impedeix escoltar els butlletins de ràdio. Tot estirat vaig seguir en directe la darrera hora de Spanair. En el mateix bloc de notícies i sense haver acabat el Consell d’Administració de l’empresa aèria, el Ministeri de Foment i el gestor públic del aeroports espanyols (AENA) explicaven el dispositiu que tenien preparat pel tancament de la companyia, A diferència d’altres casos similars en els quals els usuaris amb bitllets adquirits restaven en la incertesa durant hores o dies. No són pocs els que a partir d’aquell moment s’han deixat anar i expressen tot el seu menyspreu, de forma virulenta, cap al projecte Spanair. Pocs defensors, alguns que s’han fet fonedissos i d’altres que s’apunten a la catalanesca i estèril expressió del “jo ja ho deia”.
ZP: ‘De esto no hablamos’
Una seqüència d’imatges em vénen al cap. Primera: darrera reunió de la Comissió constitucional del Congrés dels Diputats (gener de 2005) per aprovar el nou Estatut. Estira i arronsa per l’Aeroport, Rubalcaba accedeix a la gestió catalana dels aeroports catalans amb un cànon temporal per fer sostenible el sistema. Segon: conversa amb el mateix President Zapatero la nit del pacte de l’Estatut amb Artur Mas i la resposta d’aquest a pregunta meva: “¿y lo del Aeropuerto como ha quedado? … de esto no hablamos”. Tercera: la foto i massatge de molts columnistes i analistes lloant la societat civil catalana en detriment dels polítics per reivindicar l’aeroport a l’acte de l’IESE. Malgrat algunes veus critiques, poques, un dels millors fuets contra la presència d’ ERC al Govern (ara reconvertit en un director digital), enaltia la societat civil reunida a l’escola de negocis i afirmava que la culpa era del Govern català. Les portades que va arrencar aquell conclave, fins i tot en el principal diari de Catalunya, avui s’han quedat en una ridícula foto a les pàgines d’economia del conseller Recoder amb tres representants de la societat civil. I una quarta, la meva conversa amb el darrer secretari d’estat del Ministeri de Foment del Govern socialista, Isaías Taboas, al qual li vaig expressar la meva incredibilitat que la nomenclatura madrilenya de l’estat i d’AENA els permetés fer la privatització d’El Prat i Barajas. La seva resposta es limità a repetir-me que l’estat necessita diners. Malauradament, no em vaig equivocar.
Els estats existeixen i juguen
La pel·lícula dels fets passa ràpida. Ens han barrat les portes al control de l’Aeroport i a disposar d’una companyia de bandera. És a dir, sense hub ni vols intercontinentals des de Barcelona, tal com pretenia la nomenclatura del ministeri espanyol del ram i la companyia Iberia. Si El Prat se’n surt i esdevé un important centre de connexions intercontinentals, Barajas té un problema i la companyia espanyola també. I això, perquè Iberia ha centrat tota la seva estratègia en Madrid. Si volem sortir de Barcelona al món, més enllà del països de proximitat, cal pagar peatge, encara que sigui low cost, i passar per Madrid. Com a França, com els estats que funcionen, com dirien a qualsevol sobretaula de la capital espanyola aquests dies.
Que ningú s’enganyi o es deixi enganyar i que no busquin en la mala gestió de la companyia caiguda la causa del fracàs. No era fàcil remuntar Spanair. Però menys desbordar la pressió que el govern espanyol ha fet en contra. Algú dirà que el ressort automàtic de senyalar Madrid és el boc expiatori dels fracassos de la catalana tribu. Però amics, els reis d’orient són els pares i els estats serveixen per això: per espantar Qatar Airines des de Brussel·les, per ensorrar els aeroports de Reus i Girona especialitzant Barcelona en baix cost i així fer-nos més subsidiaris de Madrid. Però també per atemorir les federacions de patinatge de països sudamericans com va passar a Fresno. Per pressionar multinacionals perquè traslladin la seva seu de Barcelona a Madrid o per convertir el que la lògica de mercat defineix com una absorció en una fusió del que són companyies estratègiques que ara anomenem sistèmiques.
Ha pagat la pena?
Ens han esventrat tota la proposta de reforma de l’estatut i l’han deixat inert. I hem deixat uns quants péls a la gatera , especialment Esquerra. Ens hem esforçat en la batalla per arrencar els aeroports catalans de les urpes de l’estat i poder fer-los més competitius. Entitats, persones i federacions s’han mobilitzat durant anys per disposar de seleccions catalanes reconegudes internacionalment. Hem fet diplomàcia catalana malgrat l’estat i el quinta columnisme mediàtic que satanitza la misèrrima inversió en quatre delegacions catalanes a l’exterior i tanca els ulls en la luxúria de l’estat que rega amb bitllets de cinc-cents euros jardins d’ambaixades o se’ls balafia amb coberteries de plata. En aquests anys només hem assolit un èxit clar: el domini .cat i que duri. Un balanç pobre per tant desgast.
Algú podria afegir a aquest article, en forma d’epitafi ,que el catalanisme descansi en pau després de tot plegat. O el setciències hi afegiria allò tan maleït de jo ja ho deia. Però creieu-me que ha valgut la pena. Perquè el camí era inevitablement aquest: convèncer a tot aquells que els fa por o veuen la independència de Catalunya com un impossible que no hi ha altre camí. Els estadis intermedis de convivència i de cohabitació els ha dinamitat l’estat i la nomenclatura dels milers d’alts funcionaris, despatxos i consultores que viuen del centralisme i no pensen deixar ni una engruna a Barcelona o Catalunya.
Independència
M’agradaria pensar que Artur Mas no li ha agradat gens el que ha passat i que té un Pla B. Que el President i el gabinet crisi de Convergència tenen una estratègia per forçar la màquina davant del Govern espanyol. Perquè a hores d’ara l’única cosa que hem de tenir clara és que ja hem fet totes les etapes i només queden dues possibilitats: el govern organitza un referèndum com el d’Escòcia o proclama directament la independència. No hi ha crèdit per cap altra alternativa. I el pacte fiscal ens dirà algú recordant un enfervorit Duran Lleida exigint la independència fiscal la nit de les eleccions espanyoles? Doncs el mateix, més arguments per tenir un estat propi perquè per molta imaginació, paciència i voluntat que hi posi el Govern català, el Govern espanyol només atén a raons d’estat, el seu.
