Els nostres mandataris ja no estan per bromes

El darrer certamen dels Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema català ha posat al descobert com mai les relacions –sempre difícils– entre l’humor i el poder. Com sempre, l’humor i la sàtira són qüestió de gustos. Més enllà de si l’humor que els organitzadors de la gala van destil·lar era de traç gruixut o no, el que és simptomàtic és la reacció del Govern català i la seva cohort de relators. Els mateixos que ara blasmen la burla i la sàtira són els que encara no fa dos anys els hi donaven la raó o simplement hi assentien complaents. Tot valia contra el tripartit, fins i tot trinxar institucions catalanes que tant han costat crear i consolidar.
 
Però vet aquí que ara qui mana a Catalunya són els seus naturals propietaris i no el govern de masovers, que talment com uns ocupes van restar durant set anys al capdavant de l’executiu català. No és el mateix.  I a fe de Déu que ho han notat amb la reacció seca, dura i sense retorn que ha encapçalat el mateix Conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Té dret el Conseller de cultura a mostrar la seva opinió sobre la cerimònia dels Premis Gaudí?  Rotundament sí. Però  dubto que Mascarell s’hi atrevís sense la xarxa de suport que alguns mitjans i opinions amb excel·lent tribuna han teixit a l’entorn de la plaça Sant Jaume. Favor per favor, quid pro quo: jo et defenso a capa i espasa, tu em treus la publicitat de Catalunya Ràdio. Tu ja m’entens que diria el nostre gran cantant de Xàtiva!. No en va, ahir Alfredo Abián a La Vanguardia ja certificava la línia oficial i l’enemic a batre. Tot ben legítim si no fos que amb l’anterior govern tot s’hi valia. Algú s’imagina la sang que s’hagués fet amb la nòmina dels funcionaris del Nadal passat? Quan a l’esquerra li queia plom per tot arreu, la sàtira més mordaç formava part del paquet. S’hi dissolia. Ara no. Perquè ara la crítica brilla per la seva absència i la sàtira queda al descobert.
 
L’opinió del màxim responsable de la cultura del nostre país, en bona part del món de la cultura i la comunicació, s’ha entès com una advertència. Encara recordo quan la Televisió de Catalunya va encadenar el discurs del President Montilla amb un monòleg del seu doble a Polònia sense gairebé pausa pel mig. Confesso que se’m va glaçar la sang. Però crec que hi ha una regla que els polítics i les institucions hem d’acceptar i és la d’assumir i encaixar la sàtira i fins i tot el sarcasme sempre que no es falti al respecte. La ratlla que separa l’una de l’altra és finíssima i sovint invisible. Però ai! de la societat que no es capaç de riures d’ella mateixa, ai! del poder que no accepta la crítica continguda en la sàtira.
 
El món de la cultura a Catalunya ha rebut en pocs mesos dos missatges clars i contundents per part del Govern. S’han acabat l’autogestió, torna el dirigisme cultural,  l’expressió més gràfica d’això és el desmantellament del Consell de les Arts (CONCA), la del Consell de l’Audiovisual (CAC) i la Corporació de Mitjans Audiovisuals (CCMA).  I s’ha acabat la crítica. El pressupostos públics són minvants i molt pocs hi seran cridats. La reacció del conseller i de l’equip mèdic-mediàtic habitual és un avís en tota regla.
 
El món de la cultura i la comunicació comença a trobar a faltar els projectes, l’actitud i el model de societat oberta que el conseller Joan Manuel Trasserres defensava. Però com deia Joan Fuster, la ironia necessita còmplices i la gestió del poder en majúscules requereix súbdits. I ara sembla que als nostres mandarins no estan per bromes.