Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

És la supremacia, estúpids!

|

- Publicitat -

Durant la campanya electoral passada no em vaig cansar d'explicar la distància que hi ha entre la manifestació del 10 de juliol del 2010 contra la sentència de l'Estatut i la de l'11 de setembre d'enguany. És la distància que va de la gàbia autonomista o federalista, o confederalista, tant se val, al camí independentista. De la mala llet i la impotència del 10J hem passat a l’esperança de l’11S! Per això la reacció a l'atac a la llengua catalana perpetrat des del Govern espanyol via nova llei d’educació ha tingut una resposta molt diferent a la que els catalans donàvem en d’altres temps. De negociacions i recursos dins la legalitat espanyola que mai no servien de res –ans al contrari, i això sí que creava frustració i de la grossa!– hem passat a posar data al referèndum i pel camí, mentrestant, desacatament i insubmissió. Recordem el que ens deia un home bo i savi com el teòleg brasiler Elder Camara: quan manar és fàcil, obeir és impossible!

Wert està impedint la retirada dels autonomistes

Publicitat

Fins aquí tot sembla clar, meridià i diàfan pels qui som independentistes. Però potser toca fer una reflexió a aquells que veuen la independència com un problema, com un trencament personal. Són els qui pensen que això té solució. Creuen que es podria trobar un encaix econòmic, amb una relació més equitativa de la distribució de recursos, i que per això no cal un nou estat. Però això és un conte de fades que sempre acaba malament, com ho va ser l'Estatut nou o els acords per millorar el sistema de finançament. I els més curiós és que alguns, no tots, dels que ara demanen pacte fiscal i diàleg són els mateixos que fa uns anys afirmaven rotundament que el dèficit fiscal era una ocurrència de mentalitats insolidàries. Ara els hi podríem dir “benvinguts al club”, però estan fent tard. Nosaltres, la majoria de catalans, ja hem migrat cap a un altra entitat.

Amb la llengua és un xic diferent, una part dels qui no volen la independència però no han format mai part de l’extrema dreta espanyolista, llegeixi's aquí Ciutadans, populars i els seguidors del senyor Anglada, han defensat sempre la llengua catalana i la immersió. Per què? Doncs perquè s'ho creuen i perquè viuen la realitat sense els prejudicis polítics del falangisme lingüístic dels Rivera o Camacho. Val la pena recordar una vegada més, sobretot a alguns independentistes sobrevinguts, que la mare de la immersió lingüística és diu Marta Mata i tenia tots els socialistes catalans al darrera. Cal recordar l'heroica lluita del PSUC i CCOO per fer del català l'eina d’integració més important pels nous catalans. Per tant, l'expedient és impol·lut. Més aviat ha estat la dreta catalana qui sovint ha mostrat més desafecció a la llengua i a la cultura catalanes.

Per això és transcendent el moment actual. Perquè la llei Wert aboca molts catalans que viuen la creació d’un Estat català com un trauma, perquè creuen que molts dels seus referents culturals, simbòlics i sentimentals s'allunyaran irremeiablement. Són aquells que pensen que pot haver-hi un equilibri entre cultures i llengües i que la convivència és possible. Comparteixo una part del seus plantejaments, ja que la convivència és possible, l’equilibri no. El discurs del President d’Esquerra, Oriol Junqueras, en la darrera campanya electoral deixa ben clar que la futura República Catalana tindrà, com a mínim, dues llengües oficials. La pròpia, el català, i la llengua de molts catalans, el castellà o espanyol. És radicalment cert que actualment l'equilibri és imperfecte. De fet, hem de ser sincers i explicar ben clar que l’equilibri perfecte no existirà mai. Es tracta de revertir la situació. No valen cartes marcades. La llengua pròpia de Catalunya, el català, ha de ser la prioritària, i el castellà ha de ser oficial arreu. També és cert que hi ha un nacionalisme català radical que aspira a una única llengua oficial. És a dir, que més de la meitat dels catalans passarien a ser ciutadans de segona, com ara mateix ens sentim molts catalans.

Falangisme lingüístic

Ara, però, estem parlant d’una altra cosa. Ara és el retorn amb tots els ets i uts del falangisme lingüístic. La voluntat és clara: portar jurídicament la llengua catalana a ser un patois a l’escola i a la societat. La pèrdua de prestigi social del català porta indefectiblement a una cultura residual. El següent pas és prohibir-lo. Primer la degradació escolar i social, després la prohibició. Tot el mal rau en una idea que forma part de l'estructura profunda de la cultura espanyola: la supremacia. La creença que hi ha llengües i cultures de primera i de segona està ben arrelada en l'imaginari espanyol. Tant en les dretes com en les esquerres, tant en els que volen l'assimilació de Catalunya com els que no. El progressisme espanyol, malgrat la seva entrega sistemàtica als marcs mentals que la FAES, ha tingut una actitud molt diferent del franquisme polític, sociològic i cultural, però en el fons també participa d’aquesta idea de supremacia.

Cultures de primera i cultures de segona

Voleu una prova més fefaent del que és cultura en majúscules que el suplement literari Babelia del diari El Pais? Cap secció estable a “les altres” cultures de l'Estat. Cap referència a la literatura o al teatre fet en català. Cal que una obra sigui traduïda al castellà perquè hi tingui cabuda. Llegeixi's aquí “les altres” com si fos aquella gran pel·lícula espanyola titulada “Los otros”, en què uns morts vivents pul·lulaven per una casa antiga, i no vivien però tampoc acaben de morir, és a dir, el català, l'euskera i gallec. O la resposta del ministre de cultura espanyol de torn a la pregunta sobre l’activitat anual de l’Instituto Cervantes pel català: exposicions de pintors catalans. Si és una cultura inferior no cal cuidar-la, el vent de la història ja se l’endurà per endavant com s’ha endut gairebé l’occitana, la bretona o la gaèlica.

Ara l’Estat espanyol ha posat la proa a la cultura catalana. No és res de nou, és una constant de la història, només aquesta vegada no hi ha subterfugis com la tercera hora de castellà que el govern Zapatero va intentar colar per la porta de darrera en nom de la igualtat i de l’equilibri. Ara l’atac és frontal. Sense matisos. Perquè creuen que ha de desaparèixer. Si no hi ha català, no hi ha conflicte. Però aquells que creuen que el català té el dret a existir i a defensar-se, ara només poden defensar un estat lliure per Catalunya. Sense República Catalana no hi haurà futur per la llengua, perquè la dreta espanyola, majoritària en vots i immensament majoritària en idees, ha cremat naus i ha decidit encetar la part final del conflicte. Amics i amigues de la utopia federalista, autonòmica o de l'equilibri lingüístic: ja no queda espai. Ja no queden intersticis per trobar una solució diferent, una tercera via. Us heu de decidir entre el falangisme de nova planta revestit de constitucionalisme o la construcció d’una República Catalana.
La resta és la frustració d'una missió impossible: canviar Espanya.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut