Si hem de jutjar el futur de l'Ofici Públic de la Llengua Catalana en base del viscut en la reunió convocada el proppassat 4 de novembre a Perpinyà, podem deduir-ne que, amb aquest projecte, tenim mala peça al teler.
Cap dels senyals rebuts abans de l'esmentada reunió no ens donaven cap senyal d'optimisme. Ja d'entrada cal remarcar que els responsables de dinamitzar la seua creació, els elegits de la nova regió «Occitanie» ja comencen per ni tan sols respectar la seua pròpia paraula. A la primera reunió del Comitè de Pilotatge per a la creació de l'esmentat Ofici els organitzadors van prendre el compromís públic de fer arribar l'acta i el resum d'aqueixa reunió a tots els participants, inclosos aquells que s'havien excusat, especificant que seria fet en francès i en català. La realitat no ha estat aquesta; els organitzadors s'han limitat a enviar el Power Point que es va fer servir a la primera
En una sala majoritàriament catalanòfona el fet d'obrir la sessió per part de la delegada regional als afers catalans, Eliane Jarycki, amb un «Bonjour» ja va marcar quina seria la plaça del català en aquella sala: molt minoritària i utilitzada amb normalitat únicament per tres representants del teixit associatiu. Un percentatge massa baix en un auditori on pretesament tots els participants cercaven a garantir un futur pel català a la Catalunya Nord.
De bon començament la mesa va intentar portar la discussió sobre quin model organitzatiu ha de tenir el nou nat i ens trobem que, sense gaire debat, es dona per fet que ha de ser un GIP (Groupement d’Intérêt Public) com els ja existents oficis públics per la llengua basca o occitana i no pas una associació com en cas alsacià o un EPCC (Establiment Públic de Cooperació Cultural) com és el cas bretó. I encara més, es dóna també la composició que es desitja: 1/3 de representants de la Regió, 1/3 del Departament i 1/3 dels municipis. Queda per conèixer quin rol han previst pel representant de l'estat (no descartem que aquesta responsabilitat recaigui precisament en l’éducation Nationale, que ja seria ben bé per fer l'onada) però és evident el que han reservat per les associacions que han treballat i treballen per la llengua catalana, o la Universitat, el SiOcCat o la Generalitat: cap! D'un cop es bandeja l'experiència i l'esforç de tots aquells que han fet que la nostra llengua encara sobrevisqui en aquestes comarques i ho confiem tot a unes institucions que tradicionalment s'han mostrat enemigues de la llengua i cultura catalana, que l'han menyspreat o que, en el millor dels casos aproven inútils Cartes en favor del català com el Consell General dels Pirineus Orientals o anteriorment l'Ajuntament de Perpinyà (documents adjunts), cartes que en ambdós casos han esdevingut paper mullat amb un mínim d'aplicació. Pobres de nosaltres si han de ser aqueixos els que garanteixin el futur de la llengua!
Però el millor encara havia d'arribar: sorprenentment, o no tant, en una reunió per a la creació d'un Ofici Públic per la Llengua Catalana els organitzadors no tenen clar quins han de ser els llurs objectius, barrejant llengua, cultura i patrimoni! I malgrat que la gran majoria dels intervinents de la sala van expressar la seva convicció de que l'objectiu ha de ser la llengua, el seu ensenyament, ús i presència en l'espai públic, la senyora Eliane Jarycki, sense cap bri de vergonya, conclou que cultura i patrimoni han de formar part de les missions de l'Ofici perquè així s'han expressat no sabem qui, en no sabem quines aportacions fetes per escrit. Sense saber quin serà el finançament i pressupost que tindrà aquest organisme, i que tant podem considerar patrimoni les sardanes, la dansa de l'ós com el tren groc, no costa massa de preveure que, un cop més les necessitats per la pervivència de la nostra llengua seran novament ignorades a canvi de quatre cartellets i prospectes en català en projectes de promoció turística.
Únicament la participació ferma, organitzada i decidida d'aquells que treballen dia a dia en favor del català, d'un teixit associatiu unit i generós, pot dotar de contingut i coherència a aquest Ofici, intentant d'evitar que sigui, encara un cop, una repartidora de cadires, de col·locació laboral a dit, i un altre exemple de, la massa freqüent a casa nostra, política clientelar.
Ara que s'està creant és el moment d'actuar i no pas de mirar, altrament, només ens quedaran les llàgrimes per plorar.
