A pocs dies del primer torn de les eleccions presidencials franceses és un bon moment no tant per fer pronòstics com per analitzar aquesta primera part d’una llarguíssima campanya electoral que no ha pas estat com les altres, i no només pel fet de desenvolupar-se en ple estat d’emergència, que ha tingut la virtut de posar en evidència bona part de les vergonyes d’un sistema polític i electoral que es vol exemplarment democràtic i que, a l’hora de la veritat, n’és encara molt lluny.
Tot d’entrada, és una primera el fet que podent-ho fer, el president sortint no es torni a presentar. I no únicament això, més sorprenent és encara el fet que ningú no reivindiqui l’obra de govern feta, ni el candidat del seu partit, B. Hamon, ni tampoc E. Macron, que per si algú ho ha oblidat va ser ministre del govern de F. Hollande , i de no pas poca cosa, Ministre d'Economia, Recuperació Productiva i Assumptes Digitals, pare de l’anomenada Llei Macron, criticada fortament per bona part de l’esquerra, inclús dins del mateix partit socialista, i d’una efectivitat en els seus objectius de rellançament econòmic per demostrar.
En segon lloc, i pitjor encara, aquesta campanya ha estat la de la normalització de l’extrema dreta, representada principalment, però no exclusivament, pel FN de M. Le Pen que més enllà de la seva presencia i participació en debats i programes de ràdio i TV, ha acabat imposant bona part del seu discurs com a eix central del debat polític. No ens enganyem, el FN d’avui és el mateix que el de fa 20 anys, però molt més perillós, amb unes formes que no espanten una bona part de l’electorat que no és forçosament feixista, especialment aquell més castigat per la globalització i les polítiques liberals i d’austeritat que creu veure en M. Le Pen el vot de càstig contra unes elits cada cop més allunyades del ciutadà, o simplement la darrera esperança de canvi per millorar social o econòmicament fruit de la decepció produïda pels grans partits, incapaços de donar resposta a les necessitats i esperances de les classes populars.
Cal també remarcar el trencament del clàssic bipartidisme UMP/PS, o fins i tot podríem parlar senzillament de l’esmicolament del sistema de partits. En efecte, per parlar tan sols dels 5 principals candidats dos d’ells, F. Fillon (Les Republicains) i B. Hamon (PS) surten sorprenents guanyadors d’unes primàries contra la voluntat de les direccions dels seus respectius partits. Aquestes victòries contra pronòstic obriran la porta a tota una sèrie de traïcions i jocs bruts que en serà víctima d’una manera molt clara el candidat socialista, com també ens quedarà sempre el dubte de qui va filtrar les informacions de l’anomenat « Penelopegate » per dinamitar la candidatura de F. Fillon. Marinne Le Pen, com ja és habitual en les darreres eleccions, amaga el FN darrera el seu nom i la seva figura, i els altres dos JL Mélenchon i E. Macron es presenten sense cap partit al darrera, si no amb un moviment al voltant de la figura del seus respectius lideratges. Falsos outsiders del sistema tots dos, amb un punt un comú : ambdós han estat, en diferents èpoques, ministres en governs socialistes. Candidats pretesament aliens al sistema i a l’establishment però en canvi amb una llarga carrera política Mélenchon, que ha estat conseller, municipal, conseller general, vie-president del consell general, senador, diputat europeu, ministre delegat a l’ensenyament professional, … o Macron, sostingut per les finances i importants medis de comunicació, veritable producte de màrqueting lampedusià per canviar tot perquè res no canvii, antic alumne de l’ENA, antic banquer a Rotschild on esdevindrà oficialment milionari, fou també secretari general adjunt a la presidència de la República i, com s’ha dit anteriorment, ministre d’Economia. … Curioses maneres de no formar part del sistema.
D’altra banda, recordem que el sistema electoral francès, a dues voltes, permetia al ciutadà d’expressar en el primer torn un vot més ideològic o de cor i en el segon torn, entre dos candidats, un vot més pragmàtic. Això feia que certs candidats ambicionessin a quedar en segon lloc la primera jornada per enfrontar-se a la candidata del FN i aglutinant tot el vot de rebuig a l’extrema dreta garantir-se la victòria final, tot repetint l’esquema de les presidencials de 2002, en la qual Jacques Chirac, amb menys d’un 20% de vots al primer torn, guanyava a Jena Marie Le Pen a la segona volta amb més del 82% de les veus. Enguany hi ha quatre candidats amb possibilitats de passar al segon torn. Això ha fet canviar l’actitud dels electors que moltes vegades ja rebutgen el vot ideològic i passen a fer una tria molt més estratègica i, en general, a la contra. És a dir, votar un candidat per mor que sigui pas l’altre qui arribi al segon torn.
Ha estat també la campanya del nacionalisme francès, un sobiranisme xovinista i excloent transversal que ha impregnat el discurs de bon nombre de candidats, i no pas exclusivament de l’extrema dreta.
I la Catalunya Nord en aquesta campanya? Inexistent! Igual que la resta de nacions sense estat de la République, ni hi és ni se l’espera. Entre aquells candidats que poden superar el 10% de vots, cap esment al reconeixement d’aquests pobles i cultures minoritzades, ni tampoc al de les seves llengües. Fins i tot la promesa, més o menys recurrent en campanya electoral i mai complerta, de ratificar la Carta Europea en favor de les Llengües Regionals o Minoritzades ha desaparegut del mapa. Cap referència a revisar la reforma territorial, a impulsar les cooperacions transfrontereres, a sostenir l’ensenyament i ús de les llengües regionals, …, res, el buit més absolut. Curiosament, en una campanya on el referèndum del Principat ha aconseguit introduir-si, obtenint el sosteniment de dos dels candidats més jacobins, Fillon i Mélenchon, la Catalunya Nord no existeix.
En resum, una campanya en estat d’emergència farcida de mentides, traïcions, acusacions de corrupció i robatori de diners públics, on ningú assumeix ni la gestió feta ni les seves conseqüències, amb un tal desprestigi de la política que alimenta al monstre de l’extrema dreta. Una campanya que ens ha mostrat la pitjor cara d’una République que fa aigües, que en comptes de revoltar-se col·lectivament en veure un dèficit democràtic que creix, opta per fomentar el culte al líder, responent a l’esquema ben francès d’una república monàrquica que alimenta petits o grans reietons.. Una campanya que ha deixat clar que els demòcrates i les esquerres han perdut la iniciativa política en favor d’una extrema dreta que ha marcat els subjectes de debat. Una campanya en la qual la Catalunya Nord, com la Bretanya, Occitània, Iparralde, Còrsega, etc, … no existeixen, com tampoc existeixen les seves llengües i cultures.
I davant d’aquest panorama ens demanaran, com al 2002, de votar i després callar.
