El divendres 2 de juny, a l’Auditori Josep Irla de l’edifici de la Generalitat de Catalunya a Girona, es van lliurar els premis de l’Ateneu d’Acció Cultural (ADAC) a la Normalització Lingüística i Cultural.
En aquesta XXXI edició cal destacar en primer lloc el molt merescut reconeixement especial a la trajectòria de la senyora Teresa Clota i que el benvolgut Jordi Taurinyà rebia amb tota justícia el màxim guardó, el Premi Personal a la Normalització Lingüística i Cultural.
Els vells independentistes, aquells que ja ho eren en moments molt més difícils que els actuals, moments en què aquesta opció era considerada en els millors dels casos com pròpia de somiatruites o, fins i tot massa sovint, com a una opció delictiva mereixedora de càstigs, detencions i presó, així com tots aquells nord-catalans que de manera regular o esporàdica han participat en les diferents manifestacions de memòria històrica i/o reivindicatives, hem coincidit i conegut la Teresa Clota, aquesta dona menuda, amb un somriure permanent a la cara, enamorada de l’obra de mossèn Cinto Verdaguer, de veu suau i maneres dolces que en cap cas no amaguen la seva força, determinació, compromís i amor per la llengua i la cultura catalana. Una patriota de pedra picada, nacionalment conscient que encara avui, a prop de fer vuitanta anys, ens podem trobar un 7 de novembre a Perpinyà, un 25 d’abril a València, un 31 de desembre a Mallorca, al Coll de Manrella recordant Companys, a Prats de Molló recordant Macià, al Coll de Panissars, a Elna, a, a, a … a tot arreu on calgui ser present per defensar la memòria i l’esdevenidor de la nació catalana.
I d’altra banda, i per primera vegada en 31 anys d’història d’aquests premis un nord-català, en Jordi Taurinyà ha estat mereixedor del màxim guardó d’aquests premis. Uns premis que, en la seva vessant de reconeixement a entitats ja havien premiat anteriorment a entitats i associacions nord-catalanes: la Bressola el 1987, Ràdio Arrels el 1993, la Federació el 1995, la Universitat Catalana d’Estiu el 1998 i, finalment el 2010 l’Institut d’Ensenyament Secundar Comte Guifré, però que fins a enguany no havien mai reconegut la tasca personal de la gent de la Catalunya Nord. L’ADAC defineix d’aquesta manera a en Jordi Taurinyà: «és un ferm defensor de la cultura i llengua catalana, sempre disposat a organitzar i col·laborar en qualsevol acte o esdeveniment de caire català a les terres del nord.» I és cert, és tot això i molt més.
En Jordi i la Teresa a més del premi, tenen altres punts en comú: la bonhomia, la senzillesa, la discreció, gent pencaire disposats a treballar pel país sense esperar res a canvi, i també un somni compartit, la d’una Pàtria tan petita que la somien completa. I és aquest somni que es va poder viure i compartir el divendres 2 de juny a Girona. Gràcies a la Teresa i en Jordi, i a gent com en Joan Sibill, president de l’ADAC, en Jaume Piquer, als missatges d’en Josep Guia des de València, d’en Bartomeu Mestre des de Mallorca o de la Daniela Grau des de la Catalunya del Nord (va per tu, Daniela!), etc, la Catalunya Nord en particular i els Països Catalans en general foren permanentment presents en un vespre que fins i tot el nom del grup musical feia esment a la nació sencera: Mata de Jonc.
Una vesprada que quedava perfectament resumida amb la frase final del parlament d’en Jordi Taurinyà: primer la República catalana, però tot seguit els Països Catalans … Lliures!
Una vesprada d’una deliciosa naturalitat nacional malauradament massa anòmala encara.
Article publicat a El Portal
