En el darrer consell municipal de la Vila de Perpinyà el batlle, Jean-Marc Pujol, va decidir de posar a votació la retirada del capdavant de la delegació d’afers catalans i cooperació transfronterera de l’elegit Brice Lafontaine, sota pretext de pèrdua de confiança, sense que en cap moment del debat el batlle expressés clarament quina és la seua voluntat de futur respecte d’aquesta regidoria.
Col·lectivament poc importa si les veritables raons d’aquesta retirada de delegació va lligada a diferents candidatures a les eleccions presidencials franceses o a un distanciament polític que ha acabat portant a una pèrdua de confiança. El que sí que ens importa com a perpinyanesos i com a nord-catalans és saber quin és el futur de la regidoria d’afers catalans i cooperació transfronterera i, si escau, amb qui?
Malgrat que bona part del teixit associatiu i cultural català consideri que amb els anys la regidoria d’afers catalans hagi perdut pes, incidència i capacitat d’actuació i d’iniciativa, amb un declivi continuat que l’ha portat a ser considerat per alguns, a tort o a raó, com un simple servei de traducció, el cert és que la seua possible desaparició seria, a part d’absurda i d’un greu error polític, una molt mala notícia per la nostra llengua i cultura.
La situació de fragilitat que tenen la nostra llengua i cultura, l’entorn hostil en el qual sobreviuen i la manca d’un marc jurídic que les protegeixi són, entre d’altres, factors negatius que condicionen el seu desenvolupament. És justament per això que totes les eines que tinguem al nostre abast són necessàries i no ens podem permetre el luxe de prescindir-ne de cap. I una regidoria d’afers catalans és una d’aquestes eines. Una eina malauradament poc aprofitada que té, en la Carta Municipal per la Llengua Catalana aprovada per unanimitat del Consell Municipal de l’onze de juny del 2010, la seva guia d’ús, un llistat d’objectius marcat que 7 anys més tard encara estan pendents de la seva implementació i aplicació.
Així mateix, cal també fer esment que entre les atribucions d’aquesta regidoria hi ha l’anomenada cooperació transfronterera. I que precisament en uns moments com els actuals, en què bona part del poble del Principat de Catalunya i les seves institucions avancen cap a la constitució d’una República Catalana, prescindir de la cooperació transfronterera equival a negar-se a fer de pont amb un nou estat, a tancar portes i finestres per alinear-se amb aquells que només volen tanques i murs, preferir ser el cul d’una França decadent i no pas el cor d’un nou espai naixent, en definitiva apostar per la por i la desconfiança en comptes de l’optimisme i l’empenta.
Si bé és cert que les administracions soles no salvaran la nostra llengua, també ho és el fet que sense elles ens serà molt més difícil. És el poble i les seues associacions qui crearan amb les seves dinàmiques un estat d’ànims que obligui a les administracions a moure fitxa, i per tant ,en sentit bidireccional, que aquestes facilitin les dinàmiques en favor de la recuperació cultural i lingüística del nostre poble.
Dit això, és normal que si creiem en la necessitat de l’existència d’una regidoria com aquesta, tot seguit ens posem la qüestió evident: «qui» al capdavant per dirigir-la cap als seus objectius. I malauradament la resposta no és pas evident. Els possibles candidats ens poden posar dubtes raonables, però malgrat tot, fins i tot si avui no sem capaços d’aprofitar-la, no ens podem permetre el luxe de gitar una eina perquè no hi ha qui la sàpiga fer servir. De la mateixa manera que un nàufrag no cremarà pas la barca perquè encara no ha après a remar, nosaltres, de manera obstinada i pacient, resistirem i treballarem per mor de tenir, tan aviat com sigui possible, bons mariners que menin la nostra barca cap a la plena normalitat.
