Si ens reprimeixen, perdran

Agradi o no agradi als poders fàctics. Es vulgui veure o no, el món mira Catalunya. D’ençà que se sap el dia que la ciutadania serà cridada a votar i es coneix  la pregunta, el cas dels catalans ja és al bell mig de joc. Certament, fins que no foren publicitades   data i contingut de la pregunta, el cas dels catalans no s’havia guanyat un espai en el prestatge dels problemes polítics  reals  que la democràcia europea ha de metabolitzar i resoldre. Els productes escocès i català són a l’aparador i per molt que l’administració espanyola s’escarrassi  ja no en sortiran. El sistema polític espanyol es resisteix a admetre-ho  d’una forma tan irresponsable com estèril, incapaç de copsar que en  l’imaginari d’una gran part dels ciutadans de Catalunya ja ha arrelat la idea que  la viabilitat econòmica del país i la sostenibilitat del model social bastit en els darrers decennis, que havia permès socialitzar mínimament la riquesa a través de l’estat del benestar, sols podran garantir-se modificant profundament  l’estatu quo actual. Indolència política que, quant a l’esquerra, esdevé suïcida.
Manta vegades, homes i dones d’esquerra espanyols resten muts quan se’ls qüestiona quina actitud prendran quan el president de Catalunya signi el decret de convocatòria de la consulta del dia 9 de novembre. Descartada l’opció d’aprofitar la sacsejada de la primavera catalana per posar la llavor d’un procés constituent espanyol que pogués qüestionar l’estat monàrquic, l’esquerra espanyola transita des de la indiferència a les actituds de col·laboració amb el partit governamental per tal de fer realitat, quan s’escaigui, prohibicions, derogacions, destitucions, detencions…
En el rovell de l’ou del món desenvolupat en què vivim, tot comença i tot acaba en la democràcia, raó per la qual  la ciutadania catalana el dia 9 de novembre votarà.   I la veu es farà sentir des de la normalitat tan envejada als escocesos,  o des de la anormalitat. Tant se val, igualment imbatible.  Costa, doncs, de creure tant d’immobilisme per part del PSOE, ignorant de la maduresa i la profunditat de l’anhel de voluntat  de canvi que s’ha instal·lat en  centenars de milers de persones. Com que ben segur que  la fotografia actual del PSC deixarà de ser fixa en la mesura que els militants socialistes catalans ben segur que es negaran  a contemplar passivament com prenen cos les amenaces avalades per PP i PSOE, faria bé el socialisme català, fill del progressisme social  i del catalanisme, que s’hi avancés. 
L’oligarquia catalana, ben segur, filla de la tradició accidentalista que encunyà Cambó, a darrera hora farà pel que convingui. ¿Algú dubta que el mateix Godó farà imprimir un titular a La Vanguardia de benvinguda a la República Catalana si neix el nou estat per voluntat popular? Doncs, si n’hi ha que sempre saben com caure drets, per quina raó el socialisme català s’ancora en posicions immobilistes, bo i forjant una ferida profunda  en les esquerres catalanes que podria dificultar, i molt, una  posterior hegemonia de les esquerres catalanes en el procés constituent.
I pel que fa als socialistes espanyols, què estan disposats a fer-nos?  Com més repressions avalin, més s’enfonsaran.