Fa uns anys, després d’una aspra discussió parlamentària sobre el conflicte basc, se’m va apropar un diputat del PP per a suggerir-me de forma amable que, des del nostre grup, intentéssim no parlar del «tema basc» ja que, si bé ell no compartia la posició del seu partit, si es parlava de l’assumpte, es veuria obligat a defensar la poc constructiva posició de la seva formació. Òbviament, no vaig acceptar l’oferta i vam seguir debatent al Congrés, encara que jo sabia que aquesta persona, en el seu fur intern, era favorable al diàleg i a la normalització. Amb el temps, aquell diputat em va demanar, amb discreció, un exemplar del llibre d’Arnaldo Otegi, “El Tiempo de las Luces” i, la setmana següent, dos més. El secretisme que va envoltar la gestió em va fer pressuposar la gravetat que aquesta acció tindria, si es fes pública, dins el seu partit. El temps ha demostrat que aquells que han treballat per la pau des de posicions constitucionalistes, com assenyala Jesús Egiguren, han estat defenestrats i vilipendiats. Per què?
Una de les nombroses cites conegudes de Winston Churchill és relativa a la Guerra de Cuba on, sent jove, va ser destinat per a exercir de corresponsal del “The Daily Graphic”. Allà, Churchill va sentenciar que els espanyols «son venjatius i l’odi els enverina». L’any passat, l’advocat i intermediador internacional Brian Currin, en una entrevista sobre els comportaments de les diverses societats a l’hora de resoldre conflictes, assenyalava quelcom similar: «Per als espanyols, la venjança és una part substancial d’allò que entenen com a justícia. És una dificultat afegida».
«Els espanyols són més emocionals, més orgullosos, més èpics, i aquest tipus de reaccions és més difícil la cerca de solucions». Segurament, aquesta afirmació, tot i estereotipada, és aplicable als dirigents actuals espanyols, si bé hi ha amplis sectors de la societat espanyola que defensen una pau constructiva. En aquest sentit, el sacerdot i mediador irlandès Alec Reid solia indicar que, sota la seva experiència, «com més raonables siguin les vostres propostes, més us perseguiran».
Tot allò anterior posa de manifest que, obstacles, no només els tenim aquí i que, el concepte de venjança, és propi dels «enemics de la pau», que no sempre són d’una nacionalitat concreta, sinó que estan allà on hi ha conflictes, apostant perquè res canviï. En aquest sentit, Amos Oz, en el seu manual sobre el fanatisme, defineix com a fanàtic a «aquell que desitja que el seu adversari canviï en tot, sense ell estar disposat a canviar en res». Així, a dia d’avui, els que treballen per la pau, aquells que canvien, són vistos per aquells que no ho fan com a enemics o traïdors.
L’exemple actual d’«enemic de la pau» per excel·lència, construït pels seus adversaris és, sens dubte, Arnaldo Otegi, a qui després de la seva sortida de la presó, certs sectors mediàtics i polítics han intentat demonitzar amb més virulència que mai. És una evidència que el suport a Otegi per part de mandataris internacionals, de destacades personalitats d’arreu del món i de la societat basca ha estat inversament proporcional a la rebuda que li ha brindat l’Estat.
Però anem per parts: Va tenir algun sentit la presó del líder de l’esquerra abertzale? El diari “El País”, poc sospitós de connivència amb l’esquerra independentista basca, en el seu editorial del 15 de gener, va assenyalar el següent sobre el líder independentista: «Acusat de pertinència a ETA per intentar refundar l’antiga Batasuna per ordre de la banda. Acusació que el temps ha convertit en inverosímil. No només perquè ETA hagi deixat de matar, sinó perquè allò que abans era una tesi sense demostrar –que l’abandonament de les armes era definitiu-, és avui una realitat no discutida. També sabem ara que la iniciativa de refundació de Batasuna era inseparable de l’abandonament del terrorisme. I seria absurd suposar que ETA havia ordenat al seu braç polític que l’obligués aquest abandonament».
Tan kafkià va ser el seu empresonament, com que el propi Otegi va ser previngut per fonts estatals de quina seria la seva condemna, com a venjança per la ruptura de la treva el 2006. El dia que es faci públic en quins termes es va produir l’atropellament, es certificarà, no només el funcionament d’un Estat sense separació de poders, sinó que a més es demostrarà, per si algú tenia dubtes, que la venjança va ser l’únic motiu per a l’empresonament. Una venjança precisament contra qui va intentar i aconseguir que el futur d’aquest país s’escrigués en clau de pau.
Curiosament, aquests mateixos que exigeixen a la resta autocrítica, perdons i condemnes, també tenen un passat escrit en temps no tan pretèrits: la dictadura, el terrorisme d’Estat, la tortura, la violència policial fora de la legalitat, etc. han estat sostinguts i/o creats per persones amb actuals responsabilitats polítiques. I ells han demanat perdó? La realitat és que no, aquells que prefereixen que res canviï, segueixen sense desclassificar «els secrets d’Estat», impedint que responsables de la dictadura declarin davant tribunals estrangers, indultant als condemnats per guerra bruta o per tortures, humiliant i discriminat a les víctimes del terrorisme d’Estat i deteint fins i tot a qui denuncia la tortura. Aquests sectors retrògrads tenen avui com a prioritat que existeixi un únic i parcial relat d’allò succeït. Justament al contrari d’allò que recomanen els estàndards internacionals post-conflicte. Per exemple, a Colòmbia, a la Comissió Històrica del Conflicte, han decidit no presentar ni un informe conjunt, amb l’argument que la veritat sobre el conflicte no és una sola.
Per tot això, tenint en compte les posicions reaccionàries que, a dia d’avui, existeixen a l’Estat, nosaltres des d’Euskal Herria hem de seguir insistint en la unilateralitat com la gran clau per a arribar a la normalitat plena. Seguim treballant per a acabar amb aquest fanatisme cec i perquè regni el sentit comú per a què tots i totes fem una lectura crítica, cadascú des de la seva responsabilitat, del passat on es reconegui a totes les víctimes, sense equiparacions, però també sense exclusions. Un temps en el qual es reconegui el treball fet a tots aquells i aquelles ‘peacemakers’ de totes les ideologies, a tots els «pacificadors» que van patir la presó, i als i les que van ser estigmatitzades per voler construir un futur en pau i normalitat a Euskal Herria.
JON IÑARRITU
JURISTA i membre D’EUSKAL HERRIA BILDU
Article publicat a GARA (Otegi i una delegació d'EB vistia Catalunya la propera setmana)
