És evident que en els darrers anys s’ha produit un augment del coneixement de la història del nostre país. Després de quatre dècades de dictadura i d’una transició massa poruga i poc ambiciosa, l’interès creixent d’àmplies capes de població ha permès desenterrar per al gran públic alguns dels episodis clau del nostre passat comú. Penso en els documentals que Televisió de Catalunya ha projectat tant a TV3 com al Canal 33 amb uns bons resultats d’audiències.
0 comentaris
Imprimeix
Envia
Després dels mesos de caos que hem viscut resignadament, gairebé sense aixecar la veu, els catalans tenim una cita ineludible demà dissabte a Barcelona. A partir de les cinc de la tarda, la manifestació organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir hauria d’esdevenir un clamor que colpegés les orelles del resident a la Moncloa, aquell que aviat ens prendrà per imbècils si continuem callant davant de tantes agressions i tantes mentides.
Des de fa uns dies, l’Exèrcit turc prepara una nova ofensiva a gran escala a la zona del Kurdistan sota sobirania iraquiana. L’excusa, enmig d’un clamor atiat pels elements més intransigents del poderós nacionalisme turc i de les forces armades, és la mateixa de sempre: acabar amb els focus de resistència que el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) té en aquella zona.
Espero que dos grans defensors de la llibertat, com els diputats Daniel Sirera i Albert Rivera, posin el crit al cel a causa que Ana Ingelmo, magistrada del tribunal que jutja els acusats per l’assassinat del jove Josep Maria Isanta, perpetrat durant les festes de la Patum de Berga del 2005, no ha permès declarar en català un dels testimonis. La raó ha estat que dos dels individus presumptament implicats en el crim han manifestat que no entenien aquesta llengua, tot i viure des de fa molts anys a la capital del Berguedà.
Fa vint-i-cinc anys, un grup de joves i adolescents del Pallars van decidir tirar endavant un projecte de premsa comarcal en el qual ben poca gent creia. Van batejar aquella nova revista amb el nom de Lo Raier i, com aquells destres navegants que transportaven fusta des dels Pirineus fins a les terres planes, ells es proposaven menar la informació pels meandres del riu, dominant l’embarcació en els raspers i esquivant els pigals.
Les darreres declaracions de José Montilla i Joan Saura lloant aquell estatut camacurt que va néixer fa un any —enmig de renúncies patètiques, traïcions lamentables i una manca de valentia preocupant— han trobat la justa rèplica en les paraules d’Alfonso Guerra. Armat del seu inseparable ribot, que es va procurar quan era president de la comissió constitucional del Congrès espanyol, el locuaç polític andalús ja ha deixat ben clara la seva oposició a un mínim augment de recursos públics de l’Estat a Catalunya.
Fa pocs dies es va complir el primer aniversari de la mort de la lluitadora antifranquista Enriqueta Gallinat. Fundadora d’Esquerra Republicana de Catalunya l’any 1931, l’Enriqueta, posseïdora d’una memòria prodigiosa, era una enciclopèdia viva de la història del nostre país. Des dels darrers temps de la dictadura de Primo de Rivera fins a l’eclosió de l’independentisme de les darreres dècades, passant, òbviament, pels anys esperançadors de la República, la cruesa de la guerra civil, la llarga nit franquista i els lamentables pactes de la Transició.
Darrerament s’ha escrit molt sobre el provincianisme que han demostrat diversos sectors polítics i periodístics barcelonins arran de la visita del director Woody Allen a la capital de Catalunya. Per desgràcia, no ha estat una excepció. Avui mateix, en una contrada ben allunyada del cap i casal, determinats ciutadans es disposen a oferir un nou espectacle patètic. El lloc és Olot i la cita l’elecció del Garrotxí de l’Any, que anualment organitza el Centre d’Iniciatives Turístiques “per reconéixer publicament les persones, empreses, entitats o associacions que han destacat per la seva activitat al llarg de l’any i que més han contribuït al progrés de la Garrotxa i a la seva projecció.
A les acaballes de les seva primera legislatura com a president de les Espanyes, el balanç que presenta la figura de José Luís Rodríguez Zapatero no pot ser més decebedor. Alguns van acollir amb esperança l’arribada a la Moncloa d’aquell jove lleonès, nét de republicà afusellat, i amb un discurs federalista que feia arrufar les celles a la vella guàrdia del PSOE, aquella que manté en un gerro de cristall les essències de l’espanyolisme més ranci.
Blocs indirecte!cat
09/02/2010 - Oriol Junqueras
Com transformar l'economia09/02/2010 - Rival Petit
"Me haré tertuliano de Punto Pelota" (E. Inda, director de Marca)08/02/2010 - Ricard Biel
Criatures contra Carretero08/02/2010 - Daniel Ruiz Trillo
Prendre el pèl08/02/2010 - Josep de la Casa
Aigua per Palestina
Últims comentaris
04/09/09 16:31
'Terra Lliure. Punt Final'
'Terra Lliure. Punt Final'
'Terra Lliure. Punt Final'
'Terra Lliure. Punt Final'
'Terra Lliure. Punt Final'
Etiquetes
Arxiu
Arxiu per mesos
Jordi Creus
Avís legal !
Publicitat !
Contacta'ns !
Enllaça'ns !
Mapa Web i RSS !
Twitter !
indirecte!cat
!
Jordi Creus
indirecte!cat
!
Jordi Creus
Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la
persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat
v1.00 - 16 d'abril de 2007
v2.00 - 16 d'abril de 2008
v2.00 - 16 d'abril de 2008
