A les acaballes de les seva primera legislatura com a president de les Espanyes, el balanç que presenta la figura de José Luís Rodríguez Zapatero no pot ser més decebedor. Alguns van acollir amb esperança l’arribada a la Moncloa d’aquell jove lleonès, nét de republicà afusellat, i amb un discurs federalista que feia arrufar les celles a la vella guàrdia del PSOE, aquella que manté en un gerro de cristall les essències de l’espanyolisme més ranci.
Les seves primeres mesures —com la retirada de les tropes de l’Iraq— semblaven demostrar valentia i honestedat per mantenir la paraula donada, unes característiques que, d’ençà de la Transició, eren absolutament incompatibles amb la direcció del partit socialista. Tres anys després, res de res. Zapatero ha demostrat ser més bergant que honest, més mentider que valent. I sembla que del seu barret de copa ja no en sortiran més conills ni més coloms, sobretot dels de la pau.
En aquests tres anys, Zapatero ha enganyat tothom, començant pels mateixos barons del seu partit. Però també —i això és més greu per a nosaltres— a tota la classe dirigent catalana, uns polítics que quan antany parlaven d’ell ho feien amb la suficiència que atorga una suposada superioritat que el temps ha demostrat del tot falsa.
Zapatero —molt més Godzilla que Bambi— ha enganyat Maragall, ha enganyat Mas, ha enganyat Carod i Puigcercós. I ha enganyat tot el poble de Catalunya quan s’ha demostrat incapaç de complir aquella promesa feta l’any 2003 al Palau Sant Jordi de Barcelona que deia que respectaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Si no fos tan trist, fins i tot faria gràcia. Aquell projecte ambiciós aprovat amb els vots del 90% dels representants del Principat ha quedat convertit, per obra i gràcia de Zapatero i el suport imprescindible d’Artur Mas, en una espècie de cadàver que encara ara es passeja d’esma pels passadissos del Tribunal Constitucional espanyol esperant que li caigui al damunt tot el pes de la darrera retallada.
Zapatero ha derrotat la classe política catalana, i el país en pagarà anys les conseqüències. Però les seves mentides poden tenir un desenllaç molt més dramàtic al País Basc. Partint de l’evidència que el trencament de la treva només és cosa d’ETA, la realitat és que Zapatero i el seu partit tenen un alt grau de responsabilitat en haver destruït els somnis de pau de la immensa majoria dels bascos.
L’oposició visceral de l’estament judicial i del PP i els seus satèl·lits a una sortida dialogada i democràtica han estat un mur massa alt per a uns dirigents socialistes porucs i sense alçada de mires que en cap moment han fet una aposta seriosa i valenta per tancar definitivament l’anomenat conflicte basc.
Però tornant a casa nostra, no voldria acabar aquestes ratlles sense destacar que Zapatero, malgrat tot, ens ha deixat una gran lliçó que cal que aprofitem. Els catalans hauríem de deixar de perdre ni un sol segon més a intentar reformular aquesta Espanya excloent en la qual mai no ens podrem sentir còmodes com allò que som. Fa tres-cents anys que la nostra classe política cerca aquest objectiu sense cap mena d’èxit. A partir d’ara, i vistos els resultats, cal que dediquem totes les nostres energies a l’objectiu de la independència. Perquè certament és tan difícil assolir un estat federal en aquesta Espanya de González, Aznars o Zapateros com tirar pel dret i guanyar la llibertat completa.
