Aquesta nit passada, en un bon grapat de cims de muntanyes del País Valencià s’han encès llums d’alerta per commemorar els tres segles d’un dels moments més crucials del nostre passat com a nació. Es tracta de la batalla d’Almansa, la qual, aquell 25 d’abril del 1707, va permetre a les tropes borbòniques de Felip V l’ocupació de les terres valencianes en el marc de la guerra de Successió. La desfeta va anar acompanyada d’una ferotge repressió contra els resistents, amb episodis dantescos, com els setge de Dénia o la crema de Xàtiva, rebatejada pels vencedors com a San Felipe.
Tres-cents anys després d’aquella catàstrofe, el País Valencià es troba de nou en un moment crucial. Amb un govern autonòmic disposat a tot per anorrear la llengua i la cultura pròpies, els sectors més conscients de la societat valenciana continuen dempeus, talment com els antics maulets, aixecant les seves veus contra la política dels hereus dels vencedors d’Almansa, avui desgraciadament instal·lats per mandat popular a la Generalitat del sud.
Sense aquell 25 d’abril del 1707, mai no hauria existit l’11 de setembre del 1714. Sense el suport dels combatents valencians, encarnats en la figura del general Joan Baptista Basset, la resistència contra Felip V durant el llarg setge de Barcelona no hauria estat tan aferrissada. Sense els valencians i valencianes que, al llarg d’aquests tres-cents anys, no han deixat de lluitar per la nostra nació comuna, la nostra memòria col·lectiva tindria menys dignitat.
