Des de fa uns dies, l’Exèrcit turc prepara una nova ofensiva a gran escala a la zona del Kurdistan sota sobirania iraquiana. L’excusa, enmig d’un clamor atiat pels elements més intransigents del poderós nacionalisme turc i de les forces armades, és la mateixa de sempre: acabar amb els focus de resistència que el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) té en aquella zona. M’agradaria que, per una vegada, les instàncies internacionals mesuressin amb la vara de la justícia aquesta acció il·legal. I que ho fessin amb la contundència que mereix una incursió armada dins del territori d’un estat teòricament sobirà i sense aquelles condemnes retòriques i buides de contingut que no porten enlloc i que ja fa massa anys que ens obliguen a sentir enmig dels badalls de la rutina.
És una evidència que la hipocresia mana en la política internacional. Turquia és, com la “democràcia” marroquina de Mohamed VI al nord d’Àfrica, una potència econòmica a la zona i un element de contenció de l’islamisme més radical. Però això no els hauria de donar carta blanca. Això no els hauria de fer impunes per practicar les més aberrants de les polítiques contra els pobles kurd i sahrauí. Les normes de legalitat internacional haurien de fer servir els mateixos paràmetres: de Jerusalem a Dili i de Rabat fins a Jartum.
Turquia hauria d’entendre que no es pot continuar comportant com si fos l’imperi Otomà dels segles passats. Així, el poble kurd sota el seu jou hauria de poder desenvolupar-se en llibertat, hauria de poder ensenyar i parlar en la seva llengua en qualsevol instància. I també hauria de poder potenciar tant com pogués la seva mil·lenària cultura.
Els kurds sota Administració turca (anomenats els turcs del sud-est), a més, elecció rere elecció, voten els candidats que pretenen precisament això: evitar la seva mort com a poble a base d’aguantar encesa la flama de la seva identitat en la pitjor de les adversitats. I contra això, no hi podran fer res ni les tradicionals il·legalitzacions de partits, ni els tancaments de diaris, ni tampoc l’augment de la repressió o les ofensives militars.
