Fa pocs dies es va complir el primer aniversari de la mort de la lluitadora antifranquista Enriqueta Gallinat. Fundadora d’Esquerra Republicana de Catalunya l’any 1931, l’Enriqueta, posseïdora d’una memòria prodigiosa, era una enciclopèdia viva de la història del nostre país. Des dels darrers temps de la dictadura de Primo de Rivera fins a l’eclosió de l’independentisme de les darreres dècades, passant, òbviament, pels anys esperançadors de la República, la cruesa de la guerra civil, la llarga nit franquista i els lamentables pactes de la Transició.
Vaig conèixer l’Enriqueta fa quatre o cinc anys. De fet, vam compartir taula en un acte a Sant Pere de Ribes (Garraf) per parlar sobre la memòria històrica. Ella ja passava dels noranta, però tenia l’energia d’una joveneta. Deixant de banda els papers que havia preparat, l’Enriqueta va improvisar un repàs de la seva llarga vida. I ens va explicar com n’era, de complicat, lluitar pels drets de les dones a la dècada dels anys trenta del segle passat, com n’era, de trist, perdre una guerra i haver de marxar cap a l’exili, com n’era, de cruel i de salvatge, la dictadura franquista i com de decebedora havia resultat la reforma política.
De llavors ençà, ens vam veure algunes vegades més, sobretot després que li proposés de formar part del meu llibre Dones contra Franco (Ara Llibres, 2007), en què ella comparteix protagonisme amb cinc lluitadores més procedents de diverses sensibilitats polítiques. Les diferents entrevistes que vam dur a terme em van reafirmar en el fet que l’Enriqueta forma part d’aquella estirp d’homes i dones irrepetibles, d’aquelles persones que es van enfrontar amb la dictadura sense esperar cap cosa en canvi que no fos la satisfacció de lluitar contra la tirania i pels drets de la seva comunitat. Avui, en aquesta època acomodada i en què el mínim esforç ja sembla una gran heroïcitat, ens farien falta mil Enriquetes. Mil persones capaces d’aguantar fins al final en una Barcelona en guerra, de col·laborar amb el maquis antifeixista en el seu exili a la Catalunya del Nord, de sortir de les presons franquistes i de reprendre la lluita contra la dictadura, de no vendre mai la dignitat en canvi d’un plat de llenties en els anys de la Transició…
L’Enriqueta va morir fa un any sense haver pogut veure el somni: una Catalunya independent, justa i lliure. Del seu record, em quedo amb una frase que tenia penjada al menjador de casa seva, al carrer Trafalgar de Barcelona. Era del president Companys, el seu amic, l’home que li va fer de padrí de bodes un llunyà 1934. Una frase que l’Enriqueta va adoptar com la seva divisa més preuada: “Catalunya i la llibertat són una mateixa casa. On viu la llibertat, allà és la meva pàtria”.
