Les darreres declaracions de José Montilla i Joan Saura lloant aquell estatut camacurt que va néixer fa un any —enmig de renúncies patètiques, traïcions lamentables i una manca de valentia preocupant— han trobat la justa rèplica en les paraules d’Alfonso Guerra. Armat del seu inseparable ribot, que es va procurar quan era president de la comissió constitucional del Congrès espanyol, el locuaç polític andalús ja ha deixat ben clara la seva oposició a un mínim augment de recursos públics de l’Estat a Catalunya. I molt em temo que aquesta és la postura majoritària al PSOE, per més que l’inefable Rodríguez Zapatero vulgui exercir de Mr. Marshall i es desplaci al nostre país amb noves promeses que ningú amb dos dits de front hauria de creure.
Aquest estatut, l’estatutet, va quedar tocat de mort el dia que Mas i Zapatero es van posar d’acord per tallar-li les ales. Davant de la presa de pèl de Madrid —una més— la solució més raonable era retirar-lo i, deixant de banda les ambicions personals, fer un front comú entre els diputats contraris a la gran ensarronada i la societat civil que pocs mesos abans havia omplert els carrers de Barcelona demanant respecte pels drets nacionals del nostre poble.
Cada dia que passa em sento més orgullós d’haver votat no a aquest estatut amanit a Madrid. I ho dic abans que el tribunal constitucional de l’imperi escapci els darrers arguments d’aquells que s’entesten a voler fer-nos creure que és un bon instrument per fer front als reptes que se’ns presenten i que se’ns presentaran en els propers anys.
