Sortosament, ja hem deixat enrere les eleccions municipals. A pilota passada, els líders dels principals partits polítics han fet bona part de les seves valoracions i, com sempre, tots ells han completat el ritual de proclamar l’important avenç que per al seu projecte ha representat la contesa. Res de nou, doncs. Més enllà d’algunes pujades i baixades que no representen cap mena de sacsejada del mapa polític principatí —i alguna irrupció que recull el treball de tants i tants anys de picar pedra, com les Candidatures d’Unitat Popular (CUP)—, l’abstenció ha estat la veritable protagonista dels comicis.
Però no hi ha unanimitat a l’hora d’analitzar les causes d’aquest fenomen. Segons el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, els partits que formen el tripartit són els únics culpables del desencís de la població del Principat, com si haver contribuït a aigualir l’esperança col·lectiva que per a molta gent va representar l’Estatut del 30 de setembre no hi tingués res a veure. Per contra, el president de la Generalitat José Montilla sosté que aquest absentisme a les urnes es deu a l’alt grau de satisfacció de la ciutadania amb els seus governants. Més o menys com si el màxim representant d’una marca de begudes que no ven ni una sola ampolla posés com a excusa del seu fracàs l’alt grau d’acceptació que els seus refrescos tenen dins del mercat. Finalment, el secretari d’Estat de Comunicació del Govern espanyol, l’inefable Fernando Moraleda, va afirmar sense que li caigués la cara de vergonya que la causa de l’alt índex d’abstenció a Catalunya (deu punts més alt que a la resta de l’Estat) es va deure al fet que aquell dia es retransmetia per televisió el Gran Premi de Fórmula 1 de Montecarlo. Potser és que aquest químic de Ciudad Real ha arribat a la brillant conclusió que els catalans tenim un tret diferencial que ens fa diferents dels nostres veïns espanyols. Però no us penseu, no es tracta ni de la llengua, ni de la cultura, ni de la història, sinó de la nostra desmesurada afició al món del motor.
Les causes de l’abstenció —i dels cada vegada més nombrosos vots en blanc— cal buscar-les en una classe política que sembla que no tingui cap més horitzó que la immediatesa; que és incapaç de generar il·lusió amb propostes imaginatives; que massa sovint sembla representar una obra que ja hem vist massa vegades; que està tenallada per la prudència i mancada de la valentia necessària per fer avançar cap a nous horitzons el nostre poble; que té una por malaltissa de la participació de les persones i de dir les coses de manera clara i en veu alta. En definitiva, una classe política molt ben representada pels candidats dels principals partits a l’alcaldia de Barcelona. Tots cinc, durant la campanya i davant de les càmeres de televisió o de les màquines de fotografiar dels diaris, es van prestar a fer totes les ruqueries que els van demanar, sense importar-los el ridícul que feien. Per exemple, botant (amb b alta) sobre una mena de llit elàstic amb la rialla als llavis i la vergonya amagada als replecs de les butxaques. Sóc de l’opinió que aquella imatge tan decebedora va ser la millor campanya que es podia fer a la gran guanyadora de les darreres eleccions: l’abstenció.
