El nacionalisme espanyol, el que està empadronat aquí i el que treballa a l’altiplà, Cinca enllà. Estem d’acord que no té, no necessita o no vol articular cap mena de discurs on els arguments, les dades, els raonaments i el sentit comú hi tinguin cap mena de pes quan d’afrontar el “problema catalan” es tracta. Potser perquè no li cal o perquè si els darrers 400 anys ho ha fet així , perquè hauria de canviar.
La por, l’amenaça, el menyspreu, l’insult i en el millor dels casos l’apel.lació a la petrificació constitucional, són els elements més recurrents d’aquest nacionalisme transversal dominant en l’imaginari espanyol. La por i l’amenaça, no ens enganyem, fan el seu efecte, tenen la seva incidència i a Catalunya la seva parròquia.
Recordem si nó aquell “Si tú no vas, ellos vuelven” que va encimbellar el PSC al nirvana electoral l’any 2008.
La Catalunya que es trenca, l’expulsió de la UE i l’impagament de les pensions, són segurament els tres elements o amenaces més eficients per cinvertir aquesta por en arma política, i que abasten una bona part i per motius diferents, d’aquells catalans que volen o potser voldrien que Catalunya esdevingués un estat.
La Catalunya que es trenca és segurament l’amenaça més difícil de rebatre, ja que aquesta ha estat una por atàvica de bona part del catalanisme i de molts catalans que sempre han viscut amb angoixa aquesta possibilitat, encara que no hi hagués cap element per pensar que això pot passar. No calia que Aznar ho recordés, que “antes de que se rompa España se romperá Cataluña” a casa nostra ja hi ha que cada dia s’encarrega de regar aquestes pors socials.
Catalunya no es trencarà perquè en democràcia no hi ha ni fractures, ni divisions, ni enfrontaments. Hi ha debat, diferències i urnes. I hem d’estar convençuts que la cultura democràtica de la societat catalana és prou sòlida com per afrontar internament qualsevol debat democràtic per més passions que aixequi la qüestió. El que no tinc tan clar és que Espanya estigui preparada per afrontar democràticament aquest debat que li planteja Catalunya.
La Catalunya que es trenca, que s’està trencant de veritat és la Catalunya dels 840.000 aturats. La Catalunya que s’esquinça son aquells casi 4 de cada deu catalans que viuen en la pobresa o en risc d’exlusió social. El país que se’ns esquerda són els centenars de milers de famílies que han de recorre als bancs d’aliments per garantir la subsistència dels seus membres, les 260.000 catalanes que no tenen cap ingrés. La Catalunya que es fractura es aquella que les retallades a la sanitat li empitjoren la seva esperança de vida. La Catalunya que s’engoixa és aquest 45% de catalans que no poden fer front a despeses imprevistes.
Aquesta és la Catalunya que s’està trencant, que la esberla la crisi però sobretot un estat que espolia els nostres recursos, ens lamina i ens nega les eines per ajudar a la nostra gent, i unes elits econòmiques que s’ho miren impassibles en el millor dels casos,quan no intenten treuren profit de l’ofegament dels qui més pateixen.
Ni la Independència, ni la democràciano trencaran Catalunya, ans al contrari, seran les eines i el camí per ajudar a la Catalunya que ja s’està trencan
