Implosionen¡ Luego cabalgamos¡

 Sovint em desperto els matins, amb el pijama amarat de suor i un calfred que m’ electritza tot el cuir cabellut. De seguida sé que en Freddy Pruces ha vingut a convulsionar amb nocturnitat el meu hemisferi esquerra. Les seves revelacions son sempre les mateixes; que amb això del procés aquest, aquí no quedarà ni l’apuntador. Que és un “artefactu” que ni  els artificiers de la Guardia Civil podran desactivar i saltarem tots pels aires. Que qualsevol dia ens trobarem allò d’haver de tallar el cable vermell o el blau i aquí muntarem una de nyerros i cadells, versió segle XXI, que això del debat de la “llista del super”  que hem fet fa quatre dies haurà estat una broma.
 
Però més enllà de les meves revelacions nocturnes, el que si és cert, és que si el que no salta pels aires de moment ets tu, a vegades pot voler dir que vas per bon camí i tot. I de moment, Insha’Allah(va pel nostre ministre beat),  la cosa va per aquí.
 
El catalanisme és i ha estat eclèctic i transversal per definició. Com el país mateix. Traduït al sistema de partits aquest ha funcionat com un sistema planetari. Amb un epicentre, el seu sol,  al voltant del qual  graviten tots els planetes. Alguns hi son més propers i el seu sol els escalfa més i d’altres son planetes més perifèrics del sistema.
 
En el sistema polític del catalanisme hi ha partits- que son més propers al nucli i que quan el discurs i el projecte nuclear del catalanisme es mou per les circumstàncies històriques, reaccionen amb més rapidesa per la seva proximitat al punt de gravitació i s’hi adapten millor.
 
En el catalanisme hi han hagut sempre els partits d’obediència catalana, els que tenen referents orgànics a Espanya i els que allà hi tenen les seves dependències orgàniques malgrat ho disfressin. En aquest cicle històric, en el qual el catalanisme ha anant basculant de l’autonomisme cap a l’independentisme. Els planetes llunyans d’aquest sistema solar que és el catalanisme estan vivint unes tensions tel·lúriques dignes de la Guerra de les Galàxies. L’espanyolisme més “leather” o sado,  com que no son “d’eixe món” o de la nostra constel·lació  tot això no els acaba de sacsejar massa internament.
 
El primer a patir aquest canvi de gravitació del catalanisme ha estat el PSC, el partit més perifèric del sistema solar catalanista. Les seves dependències li han impedit reubicar-se per adaptar-se als canvis que ha patit el catalanisme. El resultat ha estat la implosió en mil meteorits que s’han dispersat en moltes direccions.
 
Ara tot fa preveure que és el torn d’ICV-EUiA i d’UDC. Menys perifèrics respecte el punt de gravitació històrica en que es troba el projecte catalanista han pogut aguantar fins avui la força centrípeta. Però que ningú s’enganyi, el moment històric obligarà a tots els actors polítics vinculats amb més o menys força al relat del catalanisme a ressituar-se o directament veure’s abocats a la implosió. Si la intel.ligència política preval s’acabaran ressituant ni que sigui en la perifèria del projecte dominant al catalanisme. Sense tensió res no avança, ni res millora. És pura física.
 
Sovint imagino quines serien les expectatives electorals i la centralitat política del món d’ICv si en comptes de jugar el paper que han decidit tenir en aquest procés, estiguessin liderant el relat del debat constituent i constitucional que va associat. No sóc l’Aramís Fuster però estic convençut que pel seu bagatge històric i dialèctic s’haurien convertit en l’actor polític de referència i amb unes expectatives que mai haurien somiat.  És una llàstima, perquè el moment s’ho val i perquè son més necessaris que mai.
 
Malgrat no sabria dir exactament com ni quan aquest país esdevindrà independent. Si tinc, i hem de tenir, molt clar que el debat sobre la independència, passi el que passi, ha vingut per quedar-se. I que entre el nostre sistema solar i el veï de Raticulin, ja no hi ha vida.