L'Alcaldessa i BCNen Comú ens acaben de fer una “master class” de vella política. El seu posicionament arrenglerat per passiva amb l'unionisme més hiperventilat per impedir que la capital del país formalitzi la seva adhesió a l'AMI ha estat digne del “putaramonisme” més ranci d'aquella Catalunya autonòmica i petita, que avui, una majoria de ciutadans ens esforcem per a deixar enrere.
L'esquerra “caviar”, aquella “gouche” canapé que vivia presonera de la seva foto fixe de naftalina per evitar que la realitat li espatllés un bon eslògan. Pensàvem molts, digueu-me ingenu, que vivia una primavera interna, de canvis profunds i regeneració, amb l'arribada d'un nou activisme pensat i crescut des de baix. Valent i de conviccions profundes. Disposat a arriscar més enllà de l'estètica impostada que sovint ha tenallat el discurs formal transformador de l'esquerra bonista.
Pensàvem que un context històric com el que vivim, el qual ens obre un munt d'escletxes, esvorancs , per intentar precisament transformar. Pensàvem tanmateix que esquerra que diu, es sent i es viu ella mateixa com a revolucionària, faria del procés una eina de canvi.
No haguéssim pensat mai que aquells que sempre han dit que volien fer la revolució estiguin, per activa o per passiva, intentant impedir que aquells que mai l'han volgut fer facin quelcom revolucionari. Seria el món al revés sino fos perquè una certa esquerra d'aquest país, la qual necessitem, i molt, no vol sortir del sorral de P3. No vol sortir de la seva estètica postural i assumir contradiccions, encara que sigui per intentar canviar les “estructures” que diuen que volen transformar. Potser és la por al fracàs. Però és precisament aquesta por narcisista el que fa que abans de començar ja hagi començat el seu fracàs. Per canviar res, per fer cap revolució, primer cal canviar els nostres marcs mentals. Modificar allò que sempre hem fet i que ens ha impedit canviar res. Einstein ja deia que si el que cerques són resultats diferents, el primer que has de fer es fer les coses diferents de com les has fet sempre.
Fa uns mesos vaig tenir l'oportunitat de tenir una conversa cordial i sincera amb la Dolors Camats. Li vaig expressar el meu convenciment que si l'espai polític i sociològic que ells lideren estés al capdavant del debat i el discurs constituent que el sobiranisme ha inoculat a la societat catalana, ells serien avui el referent qualitatiu, i qui sap si quantitatiu, d'aquest procés. Estarien electoralment “on fire”. La seva tradició, coneixement i un discurs ja madur i sòlid sobre el model de societat que volen els convertiria en un actor polític de primer nivell. Em va venir a dir que sense voler abandonar el procés aquí, el volien compassar amb el cicle polític espanyol i els possibles canvis que ells creuen que s'hi poden produir. Una decepció vaja. Per a mi, per no poder comptar, de moment, amb un actor qualitativament i quantitativament imprescindible perquè aquest procés esdevingui el més ràpid i sòlid possible, i sobretot per a ells. Per al que podrien ser i fer i defugen assumir.
Benvolguda, Sra Ada i estimat Jaume Asens; sé que no sóc ningú per donar-vos consells. Ja sé que tot ja es prou difícil i em direu que feu el que podeu o que si poguéssiu ja voldríeu. Però permeteu-me que us digui que, sense haver-vos votat, molts vàrem pensar que havíeu arribat per canviar-ho tot i per impedir que a aquella esquerra que sempre ha dit que volia transformar-ho tot, l'estètica no li tornés a trair l'ètica.
En fí, jo com segurament Alfred Bosch quan us va investir i fer confiança, sóc dels que pensa que aquest procés ha de fer de la generositat, en termes polítics, un valor de transformació política. Que si volem construir un país millor, ens caldrà ser generosos fins i tot amb aquells que molt sovint no s'ho mereixen. Malgrat que la frontera entre la generositat i fer el préssec també la tenim molt clara. No us penseu pas.
Com va dir en Pompeu Fabra als valencians contraris a la unitat de la llengua: “Si treballeu i treballeu be, ja ens trobarem”. Avui amb l'esquerra federalista i transformadora és el mateix. Si sou demòcrates i transformadors de veritat, ja ens trobarem.
