“la premissa més important per a intentar una interpretació de la realitat i la vida cubana és viure-la, ja que només així es pot començar a entendre alguna cosa, encara que mai s’entendrà tot” Leonardo Padura, periodista cubà
És una obvietat històrica afirmar que allò s’esdevé al Despatx Oval de la Casa Blanca influeix en el que passa a l’Havana i a l’inrevés. Cuba ha estat sempre una peça clau en la política exterior americana però al mateix temps en molts aspectes també és un afer de política interna. I per a l’Havana el que passi a Washington ha estat un condicionant en la seva política interior i exterior.
La mort de Castro, el darrer gran personatge de la història del segle XX, no ha estat cap sorpresa però l’arribada de Trump, si. Una cosa era previsible i l’altre ha superat qualsevol previsibilitat. Ja que la desaparició biològica del líder cubà i els escenaris polítics d’aquest fet han estat treballats i planificats pel règim durant la darrera dècada. La cessió dels regnes de la direcció política de la Revolució cubana al germà petit dels Castro(85 anys), ara fa més de deu anys, ja va suposar de facto l’inici d’un procés de canvi en el sempre poc canviant socialisme cubà. Fidel Castro ja era absent en la gestió del poder però era la icona que el cohesionava. L’en retirament del poder del líder màxim de la revolució ha donat més marge per fer canvis i al mateix temps la seva existència com a figura simbòlica, si bé era un fre per a fer canvis profunds, també permetia que els que es fessin no es desbordessin.
Gent propera al cercle dels Castro sempre hem comentava, ja als anys noranta, que Raúl Castro, el que ha estat l’home que ha dirigit amb ma de ferro les FAR(Fuerzas Armadas Revolucionarias) des de 1959, sempre ha dit amb sarcasme que ell amb els Estats Units no hi tenia cap problema, que això eren coses del seu germà. Sarcasme o declaració d’intencions, el cert es que el desglaç de les relacions es comença a plantejar com a escenari possible i factible en el moment en el que general Raúl Castro Ruz accedeix a la Presidència del Consell d’Estat i de Ministres de manera interina el 2006 i de forma definitiva el 2008 i a la Secretaria General del Partit Comunista el 2011.
Qualsevol canvi polític, econòmic o legislatiu que es pugui produir en l’encarcarat règim cubà, acostuma a tenir però uns terminis molt dilatats i sempre es susceptible de revertir-se en qualsevol moment si els efectes no son els esperats o generen efectes col·laterals potencialment no controlables. D’ençà el 1986, en el III Congrés del Partit Comunista de Cuba, abans de la caiguda del bloc socialista, que el socialisme cubà parla de reformes i canvis de rumb. Però aquests sempre han estat tímids, porucs, mancats d’ambició i profunditat, i d’implantació desesperant.
El preu de la sobirania
La lògica de la Guerra Freda que ha imperat en les relacions bilaterals durant cinc dècades s’ha anat corregint, a ritme tropical si es vol, sobretot en la darrera dècada fins la reobertura de relacions diplomàtiques formals el juliol de 2015. I ara amb la mort de Fidel Castro desapareix el darrer vestigi icònic del paradigma de la Guerra Freda entre les dues nacions. Una guerra que té un vencedor, el mateix Fidel, però uns grans damnificats; el seu propi poble. Fidel s’emporta “post mortem” aquesta victòria que la historia li ha concedit. Però això mateix hauria ser l’oportunitat i la lliçó perquè la nova administració Trump no tingui la temptació d’insistir en un cop més en les pressions imperials coercitives que l’evidència històrica les ha condemnat a la derrota.
Caldrà veure si Donald Trump i els seus assessor, com el General Michael Flynn en temes de seguretat nacional, son capaços d’entendre que els canvis a Cuba son transicionals i ja no depenen tant de l’existència biològica o no d’un lideratge revolucionari sinó de les voluntats i els imaginaris col·lectius de les noves generacions de cubans, en especial dels qui estan rellevant els vells revolucionaris. Una generació que probablement s’identifica amb el llegat del “fidelisme” pel que té de patriòtic i de gelosia de la sobirania dels cubans sobre el seu propi destí que per la retòrica socialista i antiimperialista del dirigent traspassat.
Perquè, qui coneix mínimament la realitat cubana sap perfectament que la Cuba dels Castro es va forjar, i s’ha sustentat durant més de cinc dècades, en una societat molt “fidelista”, una mica revolucionària i gens comunista. Per aquells que han fet costat al règim, el fidelisme ha estat més una doctrina patriòtica que ideològica. Una doctrina relligada amb el nacionalisme martià(de José Martí) que ha estat interioritzat per la major part del corpus social, i que de ben segur sobreviurà més enllà de les caducitats que pugui arribar a tenir la mateixa Revolució i el socialisme a Cuba.
Castro es va atrevir a pontificar que la Història l’absoldria sabent que el judici començaria quan ell no hi fos. I les llums i les ombres del llegat del personatge son avui en fase d’instrucció de sumari. Si posem el focus en el respecte a les llibertats individuals o la capacitat d’haver garantit la prosperitat, el benestar i el progrés material dels cubans de ben segur que el veredicte de la Història no serà benvolent. Perquè si bé es cert que el va obsedir posar les bases de qualsevol benestar i prosperitat; l’educació i la sanitat. També va crear els mecanismes que impedien el desenvolupament dels seus potencials.
Educació, sanitat i sobirania han estat els tres pilars tangibles i indiscutibles de la Cuba de Castro. Unes fites que inclús la sociologia no revolucionària de l’illa ha acabat reconeixent i incorporant. Quelcom que li ha permès a la Cuba socialista despertar durant dècades l’admiració d’aquella part del món que no ha gaudit mai de cap de les tres coses en la forma i la intensitat en que la revolució del Comandante ho va garantir. El mandat de Fidel malgrat deixa moltes ombres, ha estat el gran artífex de la construcció d’una consciència nacional cubana. Una assignatura que la Cuba post colonial va deixar pendent. I que no serà fins l’arribada dels “barbuts”, amb una revolució tenyida de patriotisme i de defensa de la sobirania nacional davant les ingerències externes, que aquesta acabarà prenent cos.
Malgrat la Cuba de la segona meitat del segle XX va ser una peça clau en la dinàmica de blocs que va regir el món. No se li pot negar, paradoxalment, que la seva condició de petit país resistint-se als designis i les pressions del gran actor global dels afers internacionals, ha contribuït de manera directe i indirecte durant dècades, a la construcció d’un món més multipolar i a assentar el concepte i el desenvolupament del multilateralisme com a sistema de gestió i arbitratge dels afers internacionals i l’agenda global.
Els nous paradigmes d’una vella confrontació
És per això que persuadir el canvi o coaccionar-lo és el “quit” de la qüestió. Obama va optar pel primer, el que faci Trump és encara una incògnita. L’Administració Obama, de la mà de Benjamin J. Rodes, Assistent del President i assessor adjunt de Seguretat Nacional de Comunicació Estratègicaha fet esforços importants per assentar les bases que permetin anar desfent i diluint la teranyina legislativa que hi ha al voltant del bloqueig comercial; reglament de Control d’Actius Cubans (CACR), la Llei de Democràcia Cubana (CDA) de 1992, la Llei de la Llibertat de 1996 i les Sancions Comercials de Reforma, Exportació (TSREEA) de l’any 2000… D’ençà la reobertura de les seves respectives ambaixades, hi ha hagut 24 visites d’alt nivell, han signat 12 acords en àrees d'interès comú com aviació civil, medi ambient o salut, han mantingut uns 40 trobades tècniques i uns 1.200 intercanvis acadèmics i culturals
I en els darrers mesos del seu mandat hi ha hagut una activitat frenètica per agilitzar molts tràmits, canvis normatius i concessió de llicències per comerciar. El mateix Ben Rhodes es va desplaçar a l’Havana després del traspàs de Castro per “conversar sobre la implementació de la política de normalització”. Sembla, si res no es torça, que grans corporacions americanes com Google o General Electric tenen a punt acords per signar amb Cuba. Malgrat alguns responsables de la “política de normalització” de Washington es lamenten sovint de la poca decisió i correspondència que hi ha a l’Havana en el compliment dels acords, tot sembla indicar que l’administració sortint ha volgut agilitzar moltes accions i decisions que voldrien dificultar o impedir la possibilitat de revertir el procés de normalització de les relacions en el cas que el nou govern republicà tingui la temptació de fer-ho.
En el supòsit que Donald Trump vulgui ser fidel als seus eslògans de campanya i als compromisos amb alguns lobbys republicans de la Florida i s’optés per la coacció o la pressió per a precipitar canvis de més magnitud política, el Pentàgon haurà de comptar que la Cuba d’avui és una Cuba que està trencant una de les seves malediccions històriques; les mono dependències.
Des de la colònia, la Perla de les Antilles ha anat donat bandades per la història, ofegant-se sempre entre els braços d’un sol aliat, protector o amic sobrevingut pels capricis de la geopolítica. La seva economia també en aquest sentit ha estat la història d’un monocultiu. Per avatars de la història i per incapacitats pròpies, la diversificació, en la seva relació amb el món i en el seu model econòmic, li ha estat sempre esquiva a la pàtria de José Martí. I és aquí on els nous dirigents aixoplugats a l’ombra de la batuta de Raúl Castro han fet progressos importants els darrers anys.
Avui la l’Havana té una integració regional sòlida i n’és un actor important. Compta amb vincles cada dia més estrets amb països aliats d’Estats Units a Europa i amb Japó, ha signat un nou acord amb la UE que reforça la cooperació bilateral, i és relaciona amb fluïdesa amb rivals estratègics de Washington com Rússia i la Xina. I vol decidir amb veu pròpia, sense interferències ni condicionants, la seva relació amb el món i també en la mateixa lògica de no interferència ni coacció, les seves relacions amb el seu veí natural. L’Havana ha sabut vendre la seva transició i el món li està comprant.
El Vietnam del Carib
Perquè Cuba, aquesta doble illa, geogràfica i política, a la qual el controvertit escriptor cubà, Cabrera Infante, va qualificar de “merda fascinant”, s’ha situat un cop més al bell mig del diorama de la geopolítica i els afers internacionals. I com dèiem, els darrers esdeveniments; la mort de Castro o l’arribada de Trump fan que el món observi amb més interès encara el futur de l’illa .
Especialment el món dels inversors i de les economies i les empreses internacionalitzades que busquen nous mercats potencials. Per a alguns és l'última frontera del capitalisme, l'últim petit gran El Dorado on invertir. Per a d’altres l'últim miratge d'una alternativa que no va ser tal. I per als soferts habitants de la major de les Antilles, potser és només l'enèsima esperança de sortir d'una precarietat que sembla no tenir data de caducitat.
Però realment cap a on s'encamina l'economia cubana? En que consisteix el “socialisme pròsper i sostenible” que mira el model vietnamita del que parla el vicepresident Diaz-Canel. A quins criteris responen els moviments de la nomenclatura militar cubana, que en els últims deu anys s'ha fet amb els ressorts de la política econòmica i de les principals empreses i sectors estratègics. El 2007 el 64% dels ingressos de divises ja les van generar les empreses vinculades als militars i aquesta xifra s’ha incrementat en els darrers anys.
Vietnam, Xina, Miami, Equador … que vol ser, o li deixaran ser a la Cuba post Fidel quan sigui gran. En els seus carrers no hi ha vietnamites, ni xinesos, ni nord-americans, sinó cubans, i el model resultant serà el mirall del que és la Cuba d'avui i el reflex de com es relacioni amb el món. A vol d'avió, els inputs que arriben de ja fa algun temps és que tots els canvis obeeixen a una planificació més o menys acurada.
La construcció del port del Mariel pensat per ser a un “hub” en el tràfic marítim, la Zona de Especial Desarrollo, una zona franca per atreure inversions estrangeres, l'autorització de compra venda d'immobles entre cubans, la negociació del deute històric amb Rússia, els indicis que tard o d’hora s’haurà d'eliminar la moneda convertible (CUC) per recuperar la flotació del pes cubà sense el qual no es pot afrontar l’obertura econòmica, les normalitzacions diplomàtiques … .. Són només algunes de les mesures que ens porten a pensar que les autoritats de l'Havana ja fa temps que no compten amb lligar la sort del seu futur als dels seus aliats al Palau de Miraflores. I planifiquen, a ritme caribeny, l'obertura de la seva economia.
El passat 16 d'abril d’enguany, en l'informe central del 7è Congrés del Partit Comunista de Cuba, Raúl Castro Ruz, va expressar amb detall i contundència, que les petites i mitjanes empreses i les micro empreses seran un complement de l'economia de la Cuba socialista. Per afegir que “a Cuba socialista i sobirana, la propietat de tot el poble sobre els mitjans fonamentals de producció, és i continuarà sent la forma principal de l'economia nacional”. Amb aquestes declaracions tenim pistes en tot cas del que el règim cubà vol que passi o diu que vol que passi. Per mitjans fonamentals de producció podem entendre el control estatal dels sectors estratègics de l'economia i que no es permetrà, en principi, la presència de grans companyies i grans actors econòmics en aquest procés d'obertura econòmica.
No queda clar encara si aquesta restricció a l'existència de la gran empresa afectaria les grans corporacions internacionals, o només va encaminada a dissenyar un model econòmic on no hi hagi operadors econòmics nacionals privats de gran dimensió.
Sigui com sigui, el missatge i les conclusions, ara per ara, són clares. El règim cubà demana al capital estranger que inverteixi a Cuba, que l'Estat serà el regulador d'aquestes inversions, i que els canvis seran lents i controlats. En definitiva, que Cuba és una oportunitat però sense “barra lliure”.
Una oportunitat que paradoxalment en podríem dir l’avantatge del retard. L’existència d’un model productiu i econòmic obsolet i ineficient li permet a la Cuba del SXXI repensar integralment un nou model i dissenyar el seu futur econòmic partint dels nous paradigmes que estan modificant l’economia global.
Si la Irlanda pobre i agrícola de finals del segle XX es va poder permetre passar , pel seu propi endarreriment, en tant sols una dècada a una economia sustentada en el desenvolupament tecnològic sense fer cap revolució industrial. La Cuba empobrida per una economia col·lapsada ja fa més de dues dècades, si sap posar en valor els seus potencials, el capital humà i el seu posicionament estratègic, pot fer una transició cap a una economia adaptada als reptes del segle XXI de manera prou ràpida i exitosa.
El nobel d’economia, Joseph Stiglitz, el passat desembre ja comentava en una conferència a l’Havana que, “ els canvis en els darrers anys han estat dràstics i hem de repensar l’economia, però Cuba està ben posicionada. I el seu desenvolupament econòmic dependrà d’això. El desenvolupament econòmic mundial radicarà en el sector dels serveis amb ma d’obra capacitada, i en això Cuba té un avantatge positiu.”
En qualsevol cas, la Cuba que acomiada la generació dels “barbudos” es conscient que els canvis no tenen aturador. Però és difícil discernir encara amb precisió la profunditat, els tempos, l'evolució i les conseqüències del procés d'obertura econòmica, més que la política, en el qual està immersa la Cuba post Castro.
