Edició 2094

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 19 de abril del 2024
Edició 2094

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 19 de abril del 2024

Negociació excepcional

|

- Publicitat -

Ja fa més de dos mesos de les eleccions del 21-D, que van generar una nova majoria parlamentària independentista. Des de llavors fins avui les principals forces polítiques independentistes, Junts per Catalunya i ERC, negocien una investidura i la configuració d’un nou govern de coalició. Podem pensar que, en l’actual estat excepcional (o potser d’excepció) en el que estem immersos, deu setmanes és massa temps i que caldria anar més al gra i deixar-se de disquisicions sobre qui farà què o qui controlarà aquesta o aquella altra parcel·leta de poder. No obstant això, cal tenir molt present que les circumstàncies inaudites que envolten les negociacions són d’aquelles que posarien a prova els millors experts mundials en pactes polítics.
 
D’entrada, cal tenir present que, com passa en la formació de qualsevol govern de coalició, les dues formacions polítiques han de negociar poder i polítiques. Negociar poder no només vol dir esquarterar-lo i repartir-lo d’acord amb els resultats electorals (en el cas de JxCAT i ERC, meitat i meitat), sinó que també implica aplicar criteris qualitatius per distribuir el poder. La valoració qualitativa del poder, que es fa en qualsevol negociació de governs de coalició, és més complicada i sovint alenteix l’acord final. Cal advertir, però, que negociar parcel·les de poder, és a dir, determinats càrrecs governamentals, administratius o d’ens públics, no s’ha d’interpretar com un “mercadeig”, un tripijoc o un comportament malaltís de cobdícia, sinó com una derivada més de la voluntat política de compartir responsabilitats governamentals. En els països europeus que fa més de setanta anys que tenen governs de coalició, aquest doble vessant quantitatiu i qualitatiu del poder hi és sempre present. Seria difícil d’entendre que a Catalunya, que també tenim gairebé quaranta anys d’experiència en la negociació de governs formats per més d’un partit, fóssim l’excepció mundial. A la dificultat intrínseca que hi ha arreu quan es negocien parcel·les de poder, hi hem d’afegir dos obstacles addicionals: en primer lloc, les dues forces polítiques negociadores comparteixen recents vivències tenses en el desplegament de l’estructura governamental i, en segon lloc, s’ha de negociar un poder intervingut i grapejat pels poders polítics espanyols.
 
Acordar polítiques governamentals també és pràctica habitual del fenomen coalicional. Lògicament, JxCAT i ERC han de negociar el que serà l’acció de govern durant els propers anys, sobretot tenint en compte que, a diferència de les eleccions del 27 de setembre de 2015, en aquestes conteses electorals ambdues formacions polítiques s’han presentat per separat. Aquí també trobem dificultats addicionals que tenen a veure amb la resposta que han donat els poders de l’Estat espanyol al mandat electoral que va desplegar el govern Puigdemont: negació del pluralisme polític, violació sistemàtica de drets fonamentals, vulneració de l’estat de dret, reinterpretació arbitrària del codi penal i tota mena de cafrades policials. Amb aquesta trista experiència, és obvi que l’acció governamental que s’hagi de negociar tingui en compte la dignitat del poble de Catalunya expressada l’1 d’octubre, desenvolupi els programes electorals de JxCAT i d’ERC, i també miri de reüll les seqüeles de l’aplicació inconstitucional del 155 i l’abús dels poders de l’Estat. Si bé és cert que tant JxCAT com ERC comparteixen la necessitat d’impulsar polítiques que vagin en la direcció de construir una República catalana, caldrà veure com es concreten les accions de govern que satisfacin aquest afany.
 
A més d’aquestes dificultats, cal afegir que JxCAT i ERC han introduït un nou objectiu de negociació: una estructura política a Bèlgica (Espai Lliure de Brussel·les) presidida per Carles Puigdemont, amb un Consell de la República (on probablement hi participaran els consellers exiliats i altres personalitats) i que tindrà el suport d’una Assemblea de Representants de la República (previsiblement amb diputats, càrrecs electes locals i membres de la societat civil). És evident que caldrà omplir de contingut polític (de poder polític) tota aquesta carcassa estructural, i això significa negociar també les seves competències, les relacions amb el govern de Catalunya i saber com incidirà, per exemple, en el procés constituent o en les relacions internacionals. Aquí, la novetat, la importància i la ubicació d’aquest nou ens polític complica l’acord que ha de precisar l’abast de les seves funcions.
 
Pel que fa als actors de la negociació, cal ser conscients que les converses són a tres bandes, ja que es pretén, amb bon criteri, que el pacte final abraci totes les forces independentistes (malgrat que la CUP no formi part del nou govern). Això vol dir ser conscients i admetre que hi ha una gran varietat de tipus de presa de decisions en cada organització, que hi pot haver corrents interns que incideixin en la negociació, que el lideratge partidista és heterogeni i, en definitiva, que cada formació política és tot un món. I una negociació trilateral (o, fins i tot, a quatre bandes, si, com alguns indiquen, en el cas de JxCAT cal afegir el PDeCAT com un actor més) és més complicada que una de bilateral. A més, algunes de les persones que participen en la negociació estan empresonades, exiliades o imputades, la qual cosa restringeix i entorpeix la fluïdesa de la comunicació; i d’altres, en els darrers mesos, han viscut moments d’alta tensió política que han generat comprensibles tibantors personals entre elles.
 
Finalment, el context tampoc ajuda. Negociar a contrarellotge del 155, amb exiliats i empresonats injustament, i sota l’amenaça d’un poder judicial sense criteri jurídic i d’un Tribunal Constitucional que es limita a fer seguidisme de les consignes del govern espanyol, afegeix encara més dificultats a la negociació.

Amb aquest entorn hostil, cal reconèixer que tindrà molt de mèrit arribar a un acord polític que, sense cap dubte, serà d’una gran transcendència.

Publicitat

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

 

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut