Enmig de tot aquest babalà de mítiques discòrdies i polítics amb constants i interminables oratòries més pròpies d’un Joaquim Nadal, trobem que molts d’ells, s’han vist en la necessitat i han tingut l’oportunitat d’obrir espais més enllà de les limitacions que suposen les barreres colonials i, per què no dir-ho, també les lingüístiques.
Podríem comparar “el polític” a un animal salvatge i astut, val a dir, a un animal de presa. Una fera, que ara i adés emigra per millorar l’esquer. A d’altres, en canvi, bestioles ja no tan ferotges, l’emigració els hi proporciona la matèria verge susceptible de ser captada pel proselitisme polític.
Cada cop són més i més freqüents aquestes estades que creen un clima internacionalista i que, per què no dir-ho, donen un cert prestigi als infidels en qüestió. Uns per devoció i altres per por als avalots mediàtics, creuen fronteres i allà on van intenten aportar el seu granet de sorra a l’exteriorització de l’abundant i divers patrimoni del país.
Tenim exemples amb els viatges de polítics al “país veí”. Alguns, com el Zapatero, -així apareix al seu ja famós vídeo a youtube-, a la pregunta formulada en l’idioma de Sa Majestat per un periodista, a Anglaterra, “Podria respondre una pregunta en anglès?” contestà de manera amable i cortès: “Thank you“. També hem pogut gaudir d’audàcies idiomàtiques de Herr Aznar, el “poliglota”, que va anar als EUA a donar conferències i a qui, al final, la botella li va jugar una mala passada.
Res, però, comparat als polítics pseudoespanyols, com el “benvolgut” alcalde de Barcelona, que va venir a Londres per donar una conferència on, pel que tinc entès, va contar vida i miracles de Barcelona. És a dir, que si un grup de marcians hagueren assistit a la conferència, pensarien que, a Barcelona, ni crisi mundial, ni problemes als aeroports, ni mala educació, ni res de res. Adam, Eva i, de la serp, ni rastre.
Més interessant em va semblar, anar a escoltar l’Artur Mas, a la University of London -Queen Mary, un clar exemple d’aquesta fauna política viatgera. No pas perquè un servidor convergeixi, sinó perquè m’agrada assistir i observar el lloc, el cau on la fera captiva i encisa les ovelletes. M’agrada ensumar els perfums de grandesa que embaladeixen la gent. Veure les reaccions i com no, interpel·lar, si convé, la Fera Ferotge.
La conferència de l’Artur Mas va ser impartida en anglès i amb un elevat domini de l’idioma que després es va fer palès quan li va tocar respondre preguntes que no estaven en el guió, encara que almenys la de la presentadora de l’acte em semblava, si no preparada, teledirigida. Ara, que quan la fa tota una especialista, com la Montserrat Gibernau, cal parar orella.
La meva pregunta va ser més típica i recurrent, però també volia deixar clar, que fins i tot de fora estant, geopolíticament parlant, a molts ens “intriga” saber fins a quin pis del gratacel del “Sobiranisme” estaria disposat a pujar ell i el seu partit/federació. La pregunta era ‘Si podia aclarir, deixant de banda l’ambigüitat que gasta el seu partit, quina era la seua posició respecte al debat sobre un possible referèndum sobre l’autodeterminació’. I, naturalment, va respondre de manera clara en la rèplica. Va començar responent que els dos partits de la federació, Convergència Democràtica i Unió Democràtica, tenen als seus Estatuts el tema de l’autodeterminació. Però que, ells, volien construir primer un país fort i que depenent com evolucionés políticament Catalunya, ja es decidiria la cosa en el seu moment. També va admetre que molts dels membres de CiU són independentistes, però que ells no es declaren un partit independentista, sinó nacionalistes catalans.
No fa massa, el Times, va escollir Artur Mas per fer-li una video-entrevista sobre l’estat de l’economia, tot i que podrien haver triat, per exemple, un representant del govern de Catalunya -com l’eminent catedràtic d’aquesta matèria Antoni Castells- una opció més contextualitzada, sobretot si s’havia de parlar del model català i del finançament.
Artur Mas ha entès a la perfecció no sols la importància de la web 2.0 (molt abans que l’Obamamania es desplegués) sinó també la importància de ser Internacionalista. L’Artur i el seu partit, però, han d’aprendre un parell de lliçons de l’Obama. Per exemple: a les portes d’unes eleccions europees, no hagués estat més adient que fos el Tremosa (que era present a la Conferència) qui l’hagués impartit? Més encara: ni el bloc del Tremosa, ni el de l’Artur Mas, feien referència a aquesta conferència. Curiós, veritat? I, certament intrigant, perquè amb açò algú podria pensar que s’estava exhibint una mena de doble discurs o, fins i tot, de moral: la que destil·len a l’interior i la que venen a l’exterior.
Jordi Miquel
http://blocgran.cat/?page_id=643
Article Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme
