El cafè, tallat! I el tallat...descafeïnat de màquina!

Politics doble fletxa Diumenge, 5.2.2012. 23:01 h

El cafè, tallat! I el tallat...descafeïnat de màquina!

compromís polític, Convergència, lamonarquiateniaunprecio, pecesbarba

( 1 vot )

carregant

Comparteix

URL curta

Etiquetes

compromís polític, Convergència, lamonarquiateniaunprecio, pecesbarba

Algú va dir -i si no ho va dir, ho diré jo-, que tallar el cafè amb líquid de bestiola, fos tan sacríleg com afonar un poema de l’Ovidi, que avui faria 70 anys, en la mateixa tinta tarquimosa amb la que es va escriure la constitució espanyola.

Dit això i feta ja la necessària, però mai prou matinera depuració del lector castís, em plau relatar al meu lector predilecte -aquell que em llig-, el que em sembla serà la beguda triada per a fer-nos engolir les postres de la crisi. Un lliurament que, si fa no fa, serà més àcida i més populista, si encara fos possible, que el ja famós, inefable, insuls, estèril i draconià: “café para todos”.

La novella beguda, digna de peixets barbuts i de ministrables eterns calbs i coneguts, és el summum del sistema autonòmic Ibèric i, de manera paradoxal, el ´tancat per defunció’ del des-jacobinisme lleuger, que ens anaven venent a cop de brida amb safanòria, pal i filet.

Llavors, per què cal explicar un cosa que, a cegues i a les palpentes, ja és molt semblant al que, tots els qui patim massa, la portem criticant fa democràcia i mitja?

Doncs, per què abans, el cafè, que venia de la ‘central lletera’, ja portava l’etiqueta i reconeixíem, com a bons abajocats, la denominació d’origen. Ara, malauradament, la tradició cafetera s´ha estès, més enllà de les antípodes del poder fins arribar a les nostres comunitats autònomes feudals, símbols de la riquesa i la grandesa de l’estimat estat, en el nostre cas, benzina i cendra del nostre futur.

Amb la victorià de la “doctrina del xoc” i exhaurit l’anterior model cafeter de mescla, torrat i repartició, han hagut d’inventar un de nou. Un nou nom per a la criatura on les paraules “per” i “tots” ja no tenen cabuda. Més enllà de la incongruència semàntica que posaria de manifest, per la dificultat real que representaria, plantejar aquest mot a una majoria cremada i carregada de raó. Fora difícil que se sentira identificada amb l’organització d’aquest bateig de foc mancat d’aigua.

Per tant, han recorregut a donar la beguda i a esperar que li posem nom. Per què no? Hem pensat la bona gent de la terra. I mentre alguns ens dediquem a posar-li nom i cognoms, per evitar que la gent perda el compte de cafès i til·les que s’estan prenent, els nostres comercials locals, representants de la democràcia xurro que nomes es pot anar dispensant a tisorada, ens van donant el primer tast, d’aquest estrambòtic esmorzar.

I qui en té la culpa? -Es fàcil! Diuen els bons majoristes del pensament liberal, que posen d’exemple tots aquells que trien l’esmentat àpat, com qui decideix fumar-se un cigarret a la terrassa del bar, malgrat els contraproduents efectes per a la seva salut i la dels altres. Ells, els mecenes, han d’obviar que al bar, no hi ha res més que cafè tallat i porres per triar.
Però, -deixem aquests ‘minusculs’ detalls a un costat-, la diferència és que, aquest cafè, es tallat amb la mala llet de qui no té ànima. No es pot servir sense l’inestimable ajut d’aquells qui el compren a granel nacional, per fer-ne després les seves marques pròpies de distribució, carregades de vitamina i seny, a nivell regional.

Només cal posar-li una bona etiqueta, amb un logotip ben cridaner, reconegut per tot aquell que, ja fa anys, en pren diàriament a ca l’Enric o al bar de l’Artur, mentre fa filera, al seu lloc perenne, a la cua de l’atur...i fet i fet, el producte ja no és un tallat, és un descafeïnat de màquina, passat per l’adreçador del visual i la torradora de lo comarcal, maquinat per a fer-nos oblidar el seu amarg tast, però...qui és capaç de llevar-se en aquest país, sense una bona tassa de cafè?